Ja fa un temps que reflexiono sobre cap a on anem en el sistema educatiu i jo, pessimista per naturalesa, cada cop tinc més clar que enlloc. Llegint un article de la Vanguardia, que algun company anònim va penjar a la sala de professors, escrit per Imma Monsó, titulat “El silencio de los corderos”, vaig pensar, senyora Monsó ha donat en el blanc.
En aquest sistema educatiu hi ha víctimes, es cert, i són tots aquells alumnes que han tingut la sort o la desgràcia de ser “normals”. I què és ser un alumne “normal” ? Aquell alumne que té una família que es preocupa i que li dedica temps, que ha estat educat en valors, que respecte als demés, que és responsable, que posa voluntat i interès. Segur que molts companys de professió diran que aquesta mena d’alumnes, per desgràcia, ja no formen part de la normalitat, però jo em vull resistir a pensar-ho.
Ja sé que utilitza l’expressió normal no està de moda i que els estudiosos més prestigiosos de món diran que això no és correcte i els hi dono la raó. Però a mi em costa assimilar que també s’inclogui dins la normalitat que els joves es passin tot el dia amb el cap sobre la taula de classe dormint, o que es moguin per les escoles com a matons de discoteca, que puguin faltar al respecte a companys i professors, etc.
Han dissenyat un sistema d’educació social, on el paper d’aquests alumnes és d’ONG. Han de ser referència dels demés, encara que no els facin cas, han d’ajudar als altres, encara que aquests no ho aprofitin, han de suportar les burles dels companys quan treuen bones notes. Han d’aguantar en silenci que no els deixin escoltar i aprendre un tema del seu interès perquè algun company s’ha aixecat de mala gaita.
Crec que la nostra funció com a escola pública és de garantir la igualtat d’oportunitats de les noves generacions, independentment de la capacitat econòmica de la seva família i del lloc de naixement. Jo em nego a acceptar que pel fet de néixer en un barri de classe mitja baixa no puguem formar alumnes per que siguin tot allò que vulguin ser i ens conformem en integrar-los com a una peça més de l’engranatge social, deixant per a uns quants privilegiats l’elecció del que volen ser i el que volen fer.
