Bon any a tothom !!!!

Fa més de tres mesos que no publicava res en aquest bloc. Se que per a mantenir un bloc de qualitat és un temps inadmissible, però compaginar el treball, la família i les passions informàtiques es molt complicat. Avui toca fer balanç de l’any que s’acaba.

A nivell personal he de reconèixer que ha estat un any fantàstic, veure el meu fill fer el seu primer any de vida, emprendre projectes nous com col·laborar en un llibre o descobrir l’apassionat món de les xarxes i socials i els blocs, entre d’altres, han convertit aquest 2007 en un bon any i he aconseguit ser feliç, tasca no sempre senzilla.

Segons Alianzo el meu bloc ha baixat fins la posició 6730. A veure, qui no es conforma es perquè no vol, després de passar-me tres mesos sense escriure encara guanyo al pobre bloc 6731, si es que existeix, es clar.

El meu balanç sobre com va el món, realment era molt pessimista o encara ho és, més inseguretat, més conflictes, més gana al món, l’escalfament de la terra, etc. em van fer pensar fer un article molt pessimista i catastrofista. Però abans de començar a escriure aquest article he entrar a la Viquipèdia i senyors hi havia molta gent treballant contrarellotge per aconseguir els 95000 articles. Veure tanta gent treballant per a una causa tant honesta i desinteresada m’ha fet recapacitar i pensar que hi ha més gent de la que ens pensem capaç de fer d’aquest món un món millor.

Només em queda desitjar-vos una bona festa de Cap d’Any i ens trobarem en el 2008.

“De Rositas” cap els pressupostos

Diumenge el PSC es va muntar la seva festeta anual, la festa de la Rosa. Suposo que es van passar tot el dia mirant-se al mirall i dient: “que guapos que som i quants càrrecs tenim”. Però és clar, després d’un dia de “farra”, podem anar a negociar els pressupostos? Doncs ja veurem els resultats o això espero, perquè de moment no diuen res de res. El primer que van fer al sortir de la reunió va ser no donar els resultats de la mateixa. Això ja es preocupant, perquè la transparència ha de ser el primer manament del polític. Però el que em preocupa més, és el poc respecte que es té per les matemàtiques. Quan un dels meus alumnes no sap calcular el 18,8 % d’un valor prèviament donat se li cau el pèl. Però després, al dia següent l’alumne em diu que els polítics tampoc ho saben calcular i per desgràcia té raó. Jo per sortir de l’embolic sempre li dic que si sabessin fer alguna cosa útil no serien polítics.

Ara bé, si hi ha un acord signat per ambdues parts no entenc que encara s’estigui negociant. Simplement s’han de complir. Si és el 18,8%, doncs ja no cal discutir més, apliquem-ho!!!! Perquè si les lleis es poden renegociar, demà aniré a hisenda a renegociar el percentatge d’impostos que pago, a l’ajuntament pel pagament de l’IBI i a la caixa a canviar el percentatge dels interessos que pago.

Per acabar, jo proposo que el director de la meva caixa sigui el nou ministre d’economia, perquè us asseguro que ell si que sap calcular els percentatges.

Referèndums

Ja comença el nou curs polític i com cada any es repeteixen els mateixos temes de debat. Aquest cop ha estat la proposta de ERC de fer un referèndum al 2014. Ja sabem que aquest plantejament es fa preparant l’espai polític per les properes eleccions generals i per això no dedicaré ni una línia més a aquest tema, però sí als referèndums o consultes populars en general.

La consulta popular és per a mi la base de la democràcia. Una democràcia no és anar a votar cada 4 anys a una sèrie de personatges, preseleccionats prèviament, perquè facin el que vulguin durant el seu període de mandat, afavorint a sovint o seguint les instruccions de personatges sense representativitat, però amb un gran poder econòmic. La democràcia és escoltar al poble i actuar amb conseqüència i per això em sembla totalment antidemocràtic que les consultes populars estiguin limitades.

Jo no puc fer una consulta entre els meus veïns per saber com volen solucionar temes importants com són el disseny del barri, la neteja o la seguretat ? No pot un alcalde consultar als seus conciutadans si volen un parc o una zona residencial? No pot una Comunitat Autònoma demanar la seva opinió en temes fonamentals com va passar amb l’estatut?

Una altre cosa són les conseqüències legals o vinculants d’aquesta consulta. Jo puc consultar als meus veïns si volen una vorera feta de marbre, però aquesta consulta no vincula legalment a l’ajuntament fer-nos cas. Això sí, si es fa la consulta, segur que s’aconseguirà una reflexió per part dels que han d’executar l’obra.

Insto als poder públics perquè treballin per aconseguir que les consultes popular siguin legals i que no s’entorpeixi, sinó que es faciliti la seva celebració. Segur que així tindrem una millor democràcia encara que a alguns prefereixin la llibertat vigilada.

Carme Chacón i la seva revolució

A mi sempre m’ha caigut molt bé la Carme Chacón. Una noia jove, intel·ligent, amb un discurs progressista i sempre disposada a plantar cara als més reaccionaris a qualsevol tertúlia o debat. A demés el seu currículum és impecable. Segons la Viquipèdia : Va estudiar dret a la Universitat de Barcelona, universitat en la qual es llicencià. Professora de Dret Constitucional a la Universitat de Girona, va realitzar estudis de postgrau al Osgoode Hall Law School de Toronto i a la Universitat de Kingston i la Université Laval de Mont-real (Canadà).

Crec que el càrrec que ocupava actualment era perfecte, d’importància, però sense tenir que mullar-se, però ara s’ha ficat en un bon embolic que crec que no s’ensortirà. El problema de la vivenda és com molts d’altres i és deixar drets bàsics dels ciutadans com la sanitat, l’educació i la vivenda, entre d’altres, en mans del sector privat. Això és un greu error i ara estem patint les conseqüències.

Però per acabar d’empitjorar les coses surt una ministre com la Chacón i ens fa emprenyar fent unes afirmacions que no estan a la seva alçada i que ens fa la impressió de que aquesta gent viu tant allunyada de la realitat de la gent, que sembla que el govern tingui els despatxos a disneyland.

Jo recomanaria a la Carme, si em permet tutejar-la, que fes un exercici pràctic i senzill. Durant un anys agafi només 1900 € del seu sou ( la resta que el desi en el seu banc) i intenti viure a Madrid o Barcelona, comprant un pis (utilitzant només 1/3 d’aquests diners, com ella va afirmar que fan els espanyols). Segur que després d’aquesta experiència, si sobreviu, serà una gran ministra i a demés no tornarà a dir bestieses com les que ha dit..

També dir-li que quan va dir que l’euribor estava tocant sostre, estava al 4,66 i avui ha arribat al 4,8 i pujant. També va dir que la pujada no afectava a molta gent. Però a veure Carme, si la majoria de les famílies té hipoteques, a la majoria els hi afectarà la pujada, oi?

Diu que aviat presentarà mesures revolucionaries respecte al lloguer. Mare de Déu que ens deixi com estem, que aquesta gent quan vol fer revolucions, som nosaltres els qui patim les conseqüències.

Finalment s’apunta a la proposta de la Junta d’Andalusia que vol subvencionar a les famílies amb ingressos inferiors a 3100€ mensuals. Sort que ja ha sortit en Solbes preguntant si algú s’ha dignat a calcular el cost d’aquesta mesura i segurament ningú ho ha fet i a demés saben que es inviable, però molt electoralista.

Al que ha de fer la Carme és dir-li als alcaldes del seu partit es que no subhastin el sòl públic dels seus municipis ( que és la primera forma d’especulació immobiliària) i que facin el 100% de pisos protegits.

Eurobasket 07 i la Sexta

Avui em venia de gust veure una mica de Basquet i res millor que un Eurobasket. De fet tenia molta feina i no hauria d’haver intentat posar la televisió, però reconec que sóc de voluntat dèbil. He posat la Sexta, ja que té els drets en exclusiva de les transmissions d’aquest torneig. Pensava que aquest canal ja no em podia sorprendre sobre les retransmissions esportives, però m’equivocava. No feien un partit, sinó 4 a la vegada, a l’estil del “carrusel deportivo”. A qui realment li agrada el Basket, no hi ha res pitjor que no donar continuïtat a la retransmissió i és això el que feien. Estava veient una gran cistella del jugador alemany i estrella de la NBA Nowitzki i canvien per a veure el partit de Portugal que era totalment intranscendent per la diferència en el marcador. A continuació passem a veure l’emocionant França Itàlia. A menys d’un minut per acabar aquest partit i amb el marcador ajustat, el jugador Tony Parker fa una jugada extraordinària quan el comentarista, en un moment de màxima emoció, explica la nova sèrie d’advocats que faran. Per acabar amb la meva paciència tallen la retransmissió per fer més de 10 minuts de publicitat. Us imagineu perdre 10 minuts d’un o quatre partits de Basket? Increïble, oi !!!!!

Segur que la Sexta té molts calers per poder pagar els diner que costa poder transmetre aquest torneig, però després ho destrossa amb una retransmissió impresentable, més pensat pels que només els hi agrada veure les victòries de l’equip nacional, però que no els hi agrada el Basket, que pels autèntics afeccionats. Si a demés, el partit que retransmeten, no juga la selecció de l’ñ llavors és per morir-se. Parlen de les seves sortides nocturnes, hotels, sopars, o simplement es dediquen a en riures dels jugadors o equips que, crec, es mereixen un respecte.

És cert que “la vida puede ser maravillosa”, però si les retransmissions de Basket les fan per una cadena amb professionals de debò.

El calendari escolar

Ja s’acaben les vacances escolars i els pares podran deixaran de fer cabrioles per aconseguir col·locar als seus fills per a poder anar a treballar. Per aquest motiu cada any es parla de la possibilitat de modificar el calendari escolar per adaptar-lo a les necessitats de la societat actual.

Jo, com a professor de secundària, no mantinc una postura objectiva sobre el tema, ja que una modificació del calendari escolar, modificaria el meu calendari personal. Per això, intentaré no pronunciar-me al respecte, però si fer-hi unes reflexions.

Primer de tot, cal recordar que la jornada laboral en el nostres país és de 40 hores setmanals. Ja se que molts de vosaltres us esteu fent un far de riure, pensant que no hi ningú que només faci 40 hores, menys jo, és clar i possiblement és cert, però no hem de perdre de vista aquesta dada com a referència. Un alumne de secundaria fa aproximadament 30 hores de classe a la setmana. Hem d’afegir un parell d’hores de deures diàries, perquè senyors, els vostres fills tenen deures encara que diguin el contrari, sinó, mireu les seves agendes. Només amb això ja sumen 40 hores i ja han complert amb l’horari laboral d’un adult (encara que no són adults). Però desprès molts d’ells fan activitats extraescolars com música, llengües, dibuix, dansa, esports, etc. Podríem dir que l’alumne fa entre 44 i 50 hores a la setmana d’activitats. Crec que queda clar que no se’ls pot demanar gaire més, a no ser que vulguem que pateixin, de forma precoç, les malalties que pateixen els adults en aquesta societat moderna.

La segona reflexió que em faig és sobre, quins paràmetres ens hem de basar per decidir la dedicació horària i el calendari escolar ? Sobre els interessos dels docents ? dels pares ? Dels alumnes ? No perdem de vista que un centre escolar és un lloc dedicat a l’educació i l’aprenentatge dels nostres joves i per tant tota rebaixa o dissolució d’aquests objectius en altres com el d’aparcament de joves perjudica greument, no només la imatge del sistema educatiu, sinó la seva eficàcia.

Perquè volem més càrrega lectiva ? Volem que facin més hores de matemàtiques?, de llengües? D’informàtica? Perquè sempre es parla del calendari, però mai de l’ús que es farà del temps. La sisena hora en l’educació primària és un clar exemple d’això. Tots ens diuen que és fantàstica, òbviament els polítics i responsables del departament d’ensenyament que voleu que us diguin? Però ningú ens diu perquè ho és. Amb aquesta hora es poden fer idiomes, ciències o jugar a les cartes, això si, dins l’escola i ben aparcadets.. El problema que jo tinc és que no m’enrefio d’algú que al dissenyar aquesta sisena hora es va oblidar de comprovar si tindrien prou personal per poder aplicar-la correctament (Aquest càlcul es fa sumant, tampoc us cregueu que s’ha de ser un il·luminat) i no com passa sempre en aquest departament, que les incompetències sempre les acaben patint els que treballen a les trinxeres, en aquest cas, els mestres, traient les castanyes del foc amb voluntarisme.

Pels que no teniu la sort o la desgràcia de saber el funcionament del departament d’ensenyament, només us donaré una dada. La publicació al DOGC dels nous currículums que s’han d’aplicar aquest setembre es va publicar el 29 de juny, quan tots els llibres de les editorials ja estaven al mercat (amb el contingut basat en l’esborrany del currículum). Bé, no us explicaré més anècdotes, de moment, perquè segur que després acabaríeu tenint malsons.

Finalment no cal oblidar o vivim. En aquest país a partir del més de juny les temperatures són massa elevades per poder realitzar una tasca docent en òptimes condicions i us puc assegurar que un adolescent és una autentica estufa, imagineu-vos 20 o 30 junts. Si algú esta pensant en l’aire condicionat, permeteu-me que esclati a riure, els únics aires que hi ha estan en els mòduls prefabricats, ja que sense ells són idèntics al forn elèctric que teniu a casa vostra, però mida XXL.

Encara que sembla clara que la prioritat són els nois i noies, els que voten són els pares i per això moltes decisions són preses pensant en rendiments electorals i no en mesures que pretenen millorar el sistema educatiu i la seva formació.

Si cal modificar l’horari escolar, s’ha de fer després d’una reflexió profunda i amb uns objectius clars i no desprès d’un dinar de treball amb cafè i copa.

Armes que desapareixen

Segons notícia apareguda al diari Avui que deia “Els Estats Units han perdut el rastre de 190.000 armes de foc lliurades a les forces de seguretat iraquianes des de l’inici de l’ocupació el 2003, segons ha reconegut un informe oficial realitzat recentment per un organisme dependent del Congrés nord-americà”.

Segons continua explicant la notícia les armes poden haver anat a parar a les milícies o al mercat negre. Podríem dir que en lloc de perdre les armes, algú o alguns estan fent l’agost amb elles, però això sí, pel bé de la pàtria. A vegades dóna la impressió de que molts d’aquells que s’omplen la boca de patriotisme, sempre acaben treien un benefici propi o dit d’una altra manera, el patriotisme és l’excusa per aprofitar-se de la pàtria.

Els soldats nord-americans estan sent atacats amb armes que el seu propi país a proporcionat a les milícies que lluiten contra l’ocupació americana, que fort, oi!!!!. Cada cop està més clar que els interessos d’alguns privilegiats a l’ombra de l’estat, han marcat aquesta guerra des de el principi. EL petroli, la industria armamentística i d’altres empreses han propiciat una autèntica massacre a l’Iraq i una catàstrofe humanitària sense precedents. El pitjor de tot és que la societat occidental continua sense reaccionar contra aquesta cadena de despropòsits.

Jo em plantejo si és admissible l’existència d’una industria armamentística. No plantejo ara la desaparició dels exercits, que seria la millor solució a la violència que vivim, però sí la desaparició de l’interés de mercat en la fabricació d’armes. Han de ser industries estatals sense ànim de lucre els que les fabriquin sinó, l’industria actual cercarà mercats com si de vendre telèfons es tractés. Si no hi ha mercat, el fabrica artificialment potenciant conflictes armats enquistats i fent negoci amb les dues parts implicades. Es podria donar la paradoxa que una empresa nord-americana d’armament l’interessés que “l’enemic” tingués armes i bales per disparar, perquè sinó els soldats no haurien de gastar bales i material bèl·lic, de fet, el negoci és el negoci. Si complementem el nostre negoci fabricant les bosses de plàstic on col·loquen als soldats caiguts en combat i amb el material sobrant de la fabricació d’armes fem medalles que ens compraran per honorar als morts ,el negoci podríem dir que és rodó.

El cost de la tornada a l’escola

Avui he sentit a la radio que el cost de la tornada a l’escola és aproximadament de 500 € per alumne. Com a professor de secundària sempre m’interessa tots els temes referents a la meva professió. Els comentaris que es fan sobre la notícia són del tipus: és que és un cop dur per a les economies familiars i s’acaben concentrant en el cost dels llibres de text.

D’entrada no estic d’acord que els diners que es gasten en educació siguin un cost, sinó una inversió de futur. Si l’objectiu és l’educació dels teus fills i que el dia de demà tinguin prou formació per poder desenvolupar la carrera professional que ells desitgin, tampoc em semblen tants diners. Si ho comparem amb altres despeses familiar, la d’educació segur que és de les més baixes. Posem alguns exemples i fem números :

1. El cotxe : Una família que compri un cotxe d’uns 15000 € i que els hi duri 10 anys, li sortirà a 1500 € de cost anual d’amortització. Si afegim 300 € d’assegurança i uns altres 300 de manteniment, sense contar el cost de la benzina, i fem la suma surt una despesa anual de 2100 € ( 4 cops més que en educació). Si el cotxe és de 25000 € serien de 3100€ (6 cops més). Algú podrà dir que el cotxe és necessari i potser tingui raó, però l’educció és fonamental.

2. La majoria dels alumnes de secundària tenen mòbil i no qualsevol. Si els preguntes una mica més, molts tenen consoles, televisor, vídeo, etc. etc i vesteixen roba i sabatilles de marca. Una anècdota que em va passar el curs passat és que un alumne no em va portar un disquet (valorat en 30 cèntims) durant tot els curs, però si portava la PSP (200 €).

El problema no radica en els dines que costa la tornada a l’escola, sinó la prioritat que donem a l’educació dels nostres fills. Moltes famílies no pensen en l’escola com el lloc on els seus fills aprenen i es preparen pel futur, sinó del lloc on els deixo aparcats per a poder anar a treballar. Se que hi ha famílies que per la seva situació econòmica precària no poden afrontar aquesta despesa, però són molt poques i per aquestes situacions extremes s’ha d’articular un bon sistema de beques que ajudin a les famílies més humils i als alumnes que treguin millors notes, que sempre són els grans oblidats del sistema educatiu.

Els quatre fantàstics

Avui ha començat la lliga de futbol i tocava estar pendent dels resultats d’aquesta primera jornada. El Barça amb els quatre fantàstics jugava contra un equip de simples éssers humans, anomenat Santander. Algú pot pensar que aquests semidéus no han de jugar contra simples futbolistes, però la vida és així d’injusta. El resultat no podia ser un altre que una victòria contundent del Barça, proporcional al pressupost, sous i quantitat d’éssers divins o també anomenats ídols de masses, dream teams, galàctics (copiat d’un altre equip fracassat), etc. Doncs no, només han empatat i gràcies que els altres jugaven amb un jugador menys.

Potser és hora de parar a reflexionar sobre el que passa a sovint amb aquesta mena de jugadors. Jo no seré qui critiqui a aquests jugadors, que a demés juguen molt bé al futbol, sinó als qui els converteixen en el que no són, jugadors d’una altra galàxia. Estem veien com equips paguen o volen pagar quantitats desorbitades per a jugadors com si vinguessin amb una vareta màgica, a l’estil Harry Potter, a solucionar tots els problemes i guanyar títols abans, fins i tot, de jugar-los. Exemples com els de Dani Alves per qui demanen 37 milions d’Euros o Kakà que en demanen 100 són exemples d’aquesta bogeria col·lectiva. Aquests diner són només perquè vinguin a jugar als nostres equip, però encara falta pagar-li un sou, que superaran fàcilment els 6 milions d’Euros nets per temporada. Ens hem parat a pensar quants diners són ? Doncs jo crec que són moltíssims, almenys, si els comparo amb el meu sou, que ara em sembla encara molt més ridícul.

Però quan arriba l’hora de la veritat, és quan ens despertem del somni i veiem amb tristesa que els jugadors fantàstics, són simplement jugadors de futbol molt bons, això sí. No sé si el Barça guanyarà títols o no, però si els guanya serà gràcies a tota la plantilla complerta i no només a aquests jugadors mediàtics. També crec que el Barça és un equip superior a la majoria d’equips, no només de la lliga, sinó d’Europa si juga al màxim de les seves possibilitats i amb humilitat. Ara bé, jugant al 90 % és senzillament un equip més.

Clients i companyies de mòbils

El primer manament d’una empresa és mimar als seus clients per aconseguir la seva fidelitat. O almenys això és el que jo pensava. Jo sóc client, segurament no dels millors, de Vodafone, des de fa més de cinc anys i des de fa uns mesos estic observant el comportament de les companyies de telefonia mòbil respecte als seus clients. La meva conclusió és que fan millors tractes als clients de la competència que als seus propis. Això es degut a unes campanyes agressives de captació de clientela, sense tenir en compte el greuge comparatiu que pateixen els que ja són clients. La solució és senzilla, jugar al seu mateix joc : A partir d’ara, quan vulgui canviar de telèfon mòbil, canviaré de companyia. Amb aquest mètode pots canviar de mòbil cada 18 mesos i si no busques anar a l’última amb telèfons, inclús et surten de franc. En resum, les companyies treuen clients a la competència a costa de perdre part de la seva i l’usuari espavilat pot aprofitar-se de la situació sempre que no es fidelitzi a cap companyia. Jo recomanaria a les companyies que es dediquin més a fidelitzar als seus clients amb uns preus mes competitius i segur que a la llarga sortiran guanyant. En aquest sentit, potser Yoigo és la que té una estratègia de màrqueting diferenciada de la resta. Encara que és de les més recents, sense cap mena de dubte haurem d’estar atents a les seves ofertes.

Hipoteques d’alt risc

Durant els últims anys als Estats Units es van posar de moda les hipoteques d’alt risc. Bé, no se si la paraula de moda és la més adequada. Per un costat estan els usuaris, que de fet no desitgen aquesta mena d’hipoteques, però que es veuen empesos a aquesta única possibilitat d’aconseguir un préstec. El perfil del client d’aquestes hipoteques, els anomenarem, pobres. Aquests pobres són persones que no poden aportar avals o garanties suficients per a garantir el retorn dels préstecs “normals”. Per això, a canvi de pagar uns tipus d’interès totalment desorbitats per no anomenar-los pel seu nom veritable. Els que aconsegueixen aquestes hipoteques d’alt risc els anomenarem pobres desgraciats, per entendre’ns. A l’altra costat estan els emprenedors visionaris que munten una empresa per a forrar-se a costa de les desgràcies dels altres, en aquest cas, dels pobres desgraciats. Els guanys són realment astronòmics gràcies als tipus d’interès tant alts. A aquesta mena d’emprenedors, per dir-los d’aquesta manera, els anomenarem espavilats per entendre’ns. Com que el compte de resultats d’aquestes empreses és espectacular, altres empreses, bancs i d’altres inversors volen participar del festí, com voltors volant al voltat dels pobres desgraciats econòmicament moribunds. Tots inverteixen en aquestes empresa i comencen a engreixar els seus guanys en una autèntica orgia capitalista neoliberal. Amb aquests últims els anomenarem els rics per entendre’ns.

Si ho mirem objectivament des del punt de vista d’una economia capitalista salvatge, el negoci de les Hipoteques d’alt risc és plenament legítim. Els espavilats arrisquen el seu capital, amb un negoci d’alt risc, ja que hi ha una probabilitat alta de que els pobres desgraciats no puguin tornar mai els diners degut als interessos que han de pagar. A canvi, l’espavilat pot aconseguir grans beneficis proporcionals al risc que corre. Per l’altra banda el pobre desgraciat també corre amb un gran risc acceptant aquesta mena d’hipoteques, però és la seva única possibilitat de poder tenir accés a uns diners que li pot canviar la vida, encara que normalment serà a pitjor. Els que escapin del berenar dels voltors, podran millorar la seva qualitat de vida. Fins aquí, de forma objectiva res a dir.

La situació econòmica als Estats Units ha canviat i el mercat immobiliari s’ha ressentit fortament. El risc que corrien els espavilats ha augmentat molt i les empreses han entrat en fortes pèrdues, caient en picat el preu de els seves accions i afectant als rics que havien invertit els seus diners en aquest negoci. Com el mercat és global, aquest efecte s’estén a les borses de tot el món. Imagineu-vos que els espavilats no podran canviar-se el Ferrari que ja té dos anys i està molt vellet, ni comprar-ne un jet privat més gran, ni una illa per passar les vacances allunyats de la xusma dels pobres desgraciats. Pel que fa als pobres desgraciats, molts perden la propietat que havien adquirit amb el préstec i en la majoria dels casos perden tot el que tenien quedant-se en una situació molt precària de pobresa absoluta. De forma objectiva res a dir, és el sistema capitalista i de lliure mercat (Alguns guanyen i altres perden).

El que em trenca els esquemes, del que m’han explicat del sistema capitalista, que parla de llibertat en els mercats, de la llei de l’oferta i la demanda i de l’autoregulació dels mercats, és que el Banc Central Europeu ha injectat 300 milions d’euros per compensar les caigudes del mercat i tranquil·litzar als rics i als espavilats. Aquest sistema capitalista que tots juguem ja no és objectivament correcte, sinó que és un joc que tot podem jugar, però només ells poden guanyar i em refereixo als espavilats i als rics. On estaven els Bancs Centrals de tot el món quan el pobres es convertien en pobres desgraciats per no poder obtenir una hipoteca decent? Els espavilats i els rics, s’han estat enriquint a costa de la desgràcia dels mes desfavorits amb una desvergonya i indecència que no trobo la paraula per definir-los, ja que indesitjables la trobo massa suau. Però quan els seus guanys es troben en perill, s’injecta diners de forma artificial perquè no puguin perdre, diners de tots, dels europeus en aquesta cas, europeus espavilats, rics, pobres, pobres desgraciats i la resta, els supervivents. Podem concloure que les hipoteques s’anomenen d’alt risc pel risc que corren els pobres desgraciats que es veuen abocats a contractar-ne una i no al risc dels espavilats que com veiem és pràcticament nul.

EL salvador de Rodalies

Per resoldre els problemes de Rodalies, s’ha enviat al senyor Víctor Morlán, secretari d’Estat d’nfrastructures i Planificació en persona, a Catalunya i el primer que ha fet és instal·lar-se a Barcelona. Doncs comencem bé, si ha vingut a solucionar el tema de Rodalies, no s’hauria d’haver instal·lat a les rodalies de Barcelona? Aquest senyor hauria d’agafar el tren cada dia per poder comprovar in situ i en persona el funcionament del servei i veure cara a cara a les persones a les que porten més d’un any fent la vida impossible o més ben dit, els que queden, els que no han optat per un altre mitjà de transport.

Doncs es veu que no cal, simplement des d’un despatx climatitzat, assegut en una d’aquelles cadires ben cares i ben comodes i una taula plena d’informes i dades sobre les Rodalies, ordinadors, telèfons mòbil (per trucar a la famía que té a Madrid, pobret) i tot solucionat. És reunirà amb les persones més influents de la ciutat com l’alcalde, polítics i demés personatges que no utilitzen mai el transport públic i per tant són grans experts en Rodalies. He mirat per internet (Sant Google) i en la Web del Ministeri de Foment es pot llegir que el Sr Morlan és advocat de professió i jo ja no entenc res. La propera vegada que necessiti fer obres al meu pis, trucaré a un advocat i si no m’ho fa bé, trucaré a un paleta per interposar una demanda en contra seva.

Jo opino que un dels problemes de Rodalies és que hi han masses, mal anomenats, experts en els despatxos perden el temps intentant justificar el que és injustificable amb frases del tipus “demano disculpes i paciència” (per a dir això se li paga un sou?) i masses pocs professionals de prestigi treballant sobre el tema. Busqueu el millor Enginyer de Ponts i Camins que hi hagi, deixeu-lo treballar, sense polítics que li facin perdre el temps i ja veureu com soluciona el problema per sempre més.

L’extinció d’un Cetaci

Segons l’agència EFE

“Científics de la Societat Zoològica de Londres (ZSL) consideren que un dofí xinès d'aigua dolça, conegut com baiji, està pràcticament extingit. Segons els experts, aquest dofí és el primer cetaci que desapareix de la Terra com a resultat directe de la influència de l'home, a causa d'una pesca des regulada.

Els experts, que avui publiquen el seu estudi a la Royal Society Biology Letters, asseguren que no han pogut localitzar cap dofí baiji al riu Yangtze, el seu hàbitat natural, durant una profunda investigació que ha durat sis setmanes.

En els anys 50 del segle passat, la població d'aquest dofí, aquesta espècie única del Yangtze, es comptava en milers, però ha disminuït amb els anys mentre la Xina es modernitzava i començava a utilitzar el riu per a la pesca, el transport i la generació d'electricitat, afegeixen els científics.”

La desaparició d’espècies animals, per desgràcia, no és una qüestió nova, però que aquesta espècie sigui un cetaci, sí que ho és. Els dofins són una espècies animal, que podríem qualificar de simpàtica per a l’home. Són intel·ligents, divertits, afables i que captiven tant als nens com als adults. Qui de petit no li hagués agradat tenir-ne un a casa com a animal domèstic ?

Fins ara el món ha mirat cap a un altre costat ignorant la degradació que viu la natura i aquesta notícia és la confirmació de que hem traspassat tots els límits raonables . Crec que en els propers anys la qualitat de vida en el planeta caurà en picat i de forma inevitable. Algú pensarà que sóc pessimista i no s’equivocarà, ho sóc i molt. Sóc pessimista perquè em costa creure amb la raça humana, més preocupada per anar de rebaixes que en la justícia, el drets fonamentals, el medi ambient, etc.

La postura senzilla seria culpar a la Xina del que ha passat. Però ells, simplement, estan fent el que hem fet nosaltres, però d’una forma molt més accelerada i a gran escala degut a la mida tan descomunal d’aquest país. Només cal veure algun reportatge del Llobregat de fa 40 o 50 anys per comprovar que era qualsevol cosa menys un riu.

La Xina és capaç de produir a uns preus tan baixos que atreu a empreses de tot el món a fer-hi negoci. És clar que, els costos són tan baixos perquè no contem els costos mediambientals. S’haurien d’establir normatives, perquè les empreses a nivell mundial, paguessin pel cost que suposarà tornar a recuperar el que s’ha malmès de la natura per produir aquell bé o servei.

Però, jo sóc culpable del que ha succeït? Doncs la resposta és ,Sí. Jo també tinc la meva part de responsabilitat com a consumidor, per adquirir productes sense preguntar-me si ha estat fabricat amb criteris de sostenibilitat i respectant els drets mínims dels treballadors. Espero a partir d’ara ser un consumidor més exigent amb mi mateix i amb els altres, i vosaltres?

La campanya electoral

Mai m’han agradat les campanyes electorals, ho he de confessar i cada cop se’m fa més difícil suportar-les i crec que no sóc l’únic. Si tenim en compte que les campanyes oficials duren quinze dies, jo em faig la següents preguntes : Si 15 dies abans encara no has decidit el teu vot, quan has tingut molts mesos, per a no dir alguns anys per anar seguint la política, les accions de cadascun dels candidats i de fer-te una idea acurada de la situació política, ho faràs en tant poc temps? Què esperes que et diguin 15 dies abans ? el que pensen? El que els interessa?

El que trobo intolerable és que les campanyes, encobertes, durin sempre i no s’acabin mai. És com si anéssim cada dia a treballar i ens passéssim part de les hores de feina, buscant feina per quan s’acabi el nostre contracte. Un cop han ocupat el seus càrrecs després d’unes eleccions, tenen l’obligació de dedicar-se a treballar, sobretot si tenen la intenció de complir totes les promeses que han fet, fins a 15 dies abans de les properes eleccions. A canvi i a contracor, els hi donem aquest temps, perquè ens puguin explicar el que han fet ( per si no ho hem vist), el que pensen (per si no els hem escoltat), el que volen fer en un futur o senzillament prendre’ns el pèl com fan sempre.

S’han acostumat a que les seves promeses electorals, es facin a partir d’estudis de mercat, com si es tractessin de productes de consum i no del que realment pensen que poden fer. La idea és dir el que volem sentir i no si ho podran realitzar. Un cop han aconseguit el nostre vot i el seu despatx, automàticament tot el discurs que han anat fet, es comença a matissar, fins que es dilueix com el sucre a l’aigua. Hauríem d’exigir que en lloc de promeses signessin un contracte comprometent-se a realitzar tot allò que diuen, amb clàusules de penalització, en cas de no fer-ho.

Avui dia, la majoria dels partits polítics diuen estar a favor de la preservació del medi ambient , però a l’hora de les eleccions tots empaperen el país sense tenir cura del malbaratament i perjudici que això suposa, encara que per compensar imprimeixen en els papers que són molt ecologistes. Jo particularment, busco un partit que no pengi papers, que no faci grans escenificacions, ni grans promeses, i que no necessiti diners del gran capital o de subvencions, per a finançar les campanyes, que després actuaran com a limitadors de les seves llibertats, fins a convertir-los en simples marionetes. Ja ho sé, busco una quimera, encara que de moment, fins que no el trobi, aquest partit s’anomena vot en blanc.

Per acabar, dir que trobo molt injust que els partits que no tenen representació, no puguin gaudir d’espais públics per donar-se a conèixer. Ja sé que seria molt complicat, ja que se’n poden arribar a presentar molts, però continua sent poc democràtic, des de el meu punt de vista, ja que perpetua a uns partits polítics i en deixa a fora a d’altres, dona veu a uns i no deixen parlar a d’altres.

Un altre món. Un llibre d'Arcadi Oliveres

Aquest llibre és l’última publicació d’Arcadi Oliveres a través de l’editorial Angle (ISBN 84-96521-31-1). Segons podem llegir en el mateix llibre Arcadi Oliveres és doctor en ciències econòmiques, professor de departament d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona i president de Justícia i Pau. És també president del Consell Català del Foment de la Pau, de la Federació Catalana d’ONG per la Pau, de la Fundació Universitat internacional de la Pau de Sant Cugat del Vallès, de FOCIR (Federació d’Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes) i de l’Associació Lectura Fàcil. D’altra banda, és membre actiu de la Societat Catalana d’Economia, del consell assessor d’ATTAC i vocal del patronat del Casal d’Europa de Sabadell.

És un llibre realitzat amb un llenguatge molt senzill i entenedor que ens parla sobre les possibilitats d’un altre món. Molt recomanable, per aquelles persones que discrepen o no els hi agraden el tipus de societat en la que vivim i que s’adonen de les grans injustícies que es porten a terme.

He de reconèixer que tinc un gran respecte i una simpatia personal per l’Arcadi Oliveres. He llegit alguns llibres seus i he tingut l’oportunitat d’escoltar alguna conferència seva. El considero una persona ben informada, cosa que avui en dia no és tan senzill, degut als grans interessos que hi ha darrera dels grans mitjans de comunicació. Ens fa re capacitar sobre fets que passen i que en principi res tenen a veure, i en realitat estan unides per lligams i interessos obscurs que passen per alt per a la majoria de nosaltres. També ens ajuda a reflexionar que tenim molt a dir i moltes coses a fer, per què un altre món sigui possible.

Per Nadal, peatges

L’altre dia vaig escoltar unes declaracions del conseller Nadal a la radio que anunciava la construcció de noves infraestructures, encara que algunes serien de peatge. Segons el conseller, els peatges serveixen per a persuadir de l’ús del cotxe i potenciar l’ús col·lectiu dels mateixos.

Segons aquestes declaracions dedueixo que Aucat, Abertis i companyia no són empreses amb ànim de lucre sinó autèntiques ONG. Com a proba de la meva afirmació, el conseller Nadal, avui mateix, ha afirmat que cada any les concessionàries d’autopistes reben 40 milions d’euros com a subvenció. Resulta que els peatges serveixen per a què no agafem tant el cotxe i si ho fem, ho fem en grup per a potenciar les relacions socials entre els diferents habitants. De la mateixa manera, quan ens tenen hores fent cua, no es per poder tenir quantiosos beneficis econòmics a costa de les nostres butxaques, sinó que ho fan per a què puguem apreciar millor la fantàstica via que han construït, les línies perfectament pintades, els elements reflectors alineats, els cargols que subjecten les barreres de protecció i les magnífiques senyalitzacions que adornen aquesta autèntica obra benèfica. Per aquest motiu em sembla molt injust les crítiques que reben aquestes autèntiques empreses benefactores socials i vull retreure a aquelles organitzacions obsessionades per eliminar els peatges i amb elles, tots els avantatges socials que ens reporten.

Tot i així darrera d’aquestes declaracions hi han alguns aspectes que em semblen, si més no, curioses. La primera d’elles, es realitzar vies d’alta capacitat, com són les autopistes, perquè la gent no hi circuli o ho facin de forma col·lectiva. A l’Amèrica del Sud, ells anomenen “el colectivo” a l’autobús. Si l’objectiu és que la gent viatgi de forma col·lectiva, segurament hi ha solucions molt millors que fer una autopista. Reservar carrils per a autobusos, línies de ferrocarril, tramvies, etc. La segona és l’obsessió dels polítics per tractar-nos com a tontos analfabets. No tinc cap mena de dubte que no tenim el seu coeficient d’intel·ligència, ni la seva formació i que ells són on són, per les seves capacitats i no per altra mena d’influències, com posseir el carnet d’un partit polític, ser conegut, parent o amic d’ algú amb influència, però tampoc ens mereixem que ens menyspreïn d’aquesta manera.

Obrint barreres

Aquest dissabte s’ha produït un fenomen extraordinari : Les barreres del peatge de Tarragona i el Vendrell s’han obert, per a deixar passar els cotxes que pacientment feien cua ( 70 km i perquè no n’hi havia més de quilòmetres) per superar aquest costós obstacle. De fet, sembla ser, que és el primer cop a la història que succeeix una cosa com aquesta. L’explicació donada per entesos en la matèria és que ha estat un autèntic miracle, obra de poders divins. Aquesta teoria no és una idea esbojarrada, ja que mai s’han obert les barreres, a no ser que fessis el corresponent donatiu, encara que fa molts anys que la gent es mor de fàstic esperant a superar el peatge. Tot i així, jo tinc una teoria no menys sorprenent. La veritat és que encara no he reunit totes les proves per a demostrar la meva tesis, però us faré un avançament en primícia. Crec que Catalunya té un nou servei d’intel·ligència a l’alçada dels països capdavanters de món i només superat pels serveis d’intel·ligència nord-americans. Encara que s’ha mantingut en secret, ja fa uns anys que treballa a l’ombra. De fet, durant uns anys en aquest país, ja hi va haver un govern a l’ombra, perquè no un servei d’intel·ligència?

Després de disposar d’uns mitjans humans i tècnics extraordinaris i reunint els cervells més privilegiats del planeta, han pogut descobrir finalment l’enigma sobre els embussos de trànsit a Catalunya. La pregunta que calia respondre era, qui posa pals a les rodes dels cotxes, perquè no puguin circular sense retencions? La resposta ha estat sorprenent : No son pals, sinó barreres.

Haver de pagar peatges em sembla impresentable, però ja en parlaré en un altre moment, però pagar per fer cua, és inadmissible. Suposo que a l’autopista es paga per a obtenir un servei, encara que no està definit enlloc. Però com a mínim s’ha de poder circular, oi? Quan aquest servei no es dóna, ja que fer molts quilòmetres de cua no és circular, no s’hauria de pagar. A demés, hauria d’existir una norma que regulés aquest servei i podria establir que en cas de més d’un quilòmetre de cua, automàticament s’obrís el peatge. Ja veuríeu com en poc temps s’eixampla el peatge de Tarragona.

Tot i així no ens fem il·lusions. Ja han dit que això és un cas excepcional i que no es tornarà a repetir. Excepcional? Recomano als responsables de transit que netegin les òptiques de les càmeres de vídeo col·locades per controlar el transit, perquè cues quilomètriques totes les setmanes, o no? Sembla ser, segons afirmen psicòlegs de prestigi, que si ens trobéssim a sovint les barreres obertes, podríem perdre la nostra identitat com a catalans i pensar-nos que som ciutadans d’altres comunitats (cosa que en el cas que ens ocupa, seria molt millor).

No puc acabar aquest article sense enviar una salutació des de aquí a l’últim conductor que va pagar el peatge abans de que obrissin les barreres. Després d’aguantar tants i tants quilòmetres de caravana, el sol, la calor, per, finalment poder dipositar els diners que li donen la llibertat i veure al davant seu l’autopista mig buida ( ja que tothom està fent cua al darrere) i les il·lusions recobrades. Mira pels retrovisors i veu que les barreres no es tanquen i que els cotxes passen un darrere l’altre com a les processons de setmana santa.

Circulem a 80

Ja fa dies que es parla d’una iniciativa per a reduir la contaminació a les grans ciutats i que consisteix en reduir la velocitat dels vehicles a 80 km/h. A mi d’entrada em sembla molt bona idea per varies raons. La primera és que jo no utilitzo el cotxe per anar a treballar i llavors m’estalvio tant les caravanes com les limitacions de velocitat (una raó egoista). La segona raó és que tot estalvi energètic, degut a la reducció del consum de combustible, com de reducció de la contaminació, a través de la reducció d’emissions de gasos a l’atmosfera, és molt positiu. La tercera es que aquesta reducció de velocitat redueix el risc d’accidents greus i millora la fluïdesa en la circulació.

Quan agafo el cotxe i condueixo per aquestes vies afectades per la reducció de velocitat i miro al meu costat els vehicles que m’acompanyen, m’adono que quelcom no encaixa. Hi proliferen molts cotxes tot terreny i de gran cilindrada que superen tots de molt els 10 litres de consum als 100 km, sent molt optimistes. Llavors em pregunto d’una forma ingènua. De que serveix reduir la velocitat per contaminar menys, si els cotxes cada cop són d’una cilindrada més gran i consumeixen més combustible ? No seria més eficaç reduir el consum dels cotxes? I ja em topat com sempre amb els interessos econòmics, aquest cop, de la industria de l’automoció.

Podríem circular tots a 100 km/h si els cotxes fossin més eficients i ecològics, reduint d’una forma significativa el consum i la contaminació, sense sacrificar tant la velocitat. He de reconèixer que és molt injust obligar a reduir la velocitat als conductors que han tingut molta cura a l’hora d’escollir un cotxe de baix consum i deixar circular autèntics monstres depredadors de combustible.

El vot en blanc

Des de fa temps voto en blanc a les eleccions. Potser és que sempre que he votat per algun partit, aquest m’ha acabat defraudant.

Un dia vaig llegir un llibre de José Saramago que es titula Assaig sobre la lucidesa (edicions 62) que justament parla, de forma novel·lada, sobre que passaria si una majoria dels votants decidís votar en blanc. La novel·la no em va apassionar, però si que va fer que reflexionés sobre el tema i acabar votant en blanc.

El que no em sembla bé, és que aquest vot no serveixi absolutament per a res, a part és clar, com a dada estadística. Crec que hauria d’aparèixer una iniciativa popular (i no em refereixo al partit popular és clar) per aconseguir que el vot en blanc es consideri com un partit polític més que es presenta a les eleccions. Per exemple, si un dia aconsegueix els vots suficients per obtenir un escó, aquest ascó hauria de quedar buit o “en blanc”. A mi em sembla de tota lògica. Si es vota en blanc perquè no t’agrada cap candidat dels que es presenten, es normal que aquests ascons no s’ocupin.

Crec que a part de ser més democràtic, també ajudaria a lluitar contra l’abstenció. Molts del ciutadans que avui no van a votar, sabessin que gràcies a ells, podrien estalviar molts recursos econòmics a l’estat, gràcies de deixar de pagar nòmines, dietes, telèfons, portàtils, etc, etc, etc. als ascons en blanc, seria sens dubte un bon incentiu per a ells.

També serviria perquè els partits polítics es posessin les piles, ja que ara no seria només departir-se el pastís entre ells, sinó que a demés el pastís és podria fer més petit.

jo mateix em presento (o no!!!)

Avui, aquesta nit, en aquest mateix instant, comença la meva experiència en el món fascinant dels blogs. Realment no vull aconseguir cap fita, simplement reflectir aquells pensaments personals que mai ningú es fa ressò.

Ara tenim l’oportunitat de parlar les persones anònimes, les que no tenim interessos polítics, econòmics, privilegis, etc. Sempre sentim les opinions dels grans mitjans de comunicació, coneixem els productes de les grans empreses, sentim allò que els més poderosos volen que sentim. Segur que ells continuaran dominant l’espai mediàtic, però jo em reservo la meva parcel·leta de 36 m² per a mi i pels que vulguin saber el que penso.

No esteu davant d’un blog anònim, sinó d’algú que amb timidesa deixarà que l’aneu descobrint de mica en mica, si la vostra paciència aguanta.

Llavors,

Que comenci l’espectacle !!!!!!!