Un Banc de somis o de malsons

Els bancs no són culpables de la crisi, oi ? Mireu aquest vídeo i crec que no cal més comentaris

Amb aquests polítics com no voleu crisis

Quan les coses funcionen bé, funcionen soles i no cal preocupar-se per a qui pren les decisions. Però quan van maldades, passen coses com aquestes.

Declaracions de Celestino Corbacho, encara que sembli mentida, ministre.

Amb l’optimisme permanent no hi ha prou




No és una crítica dirigida només als protagonistes dels vídeos, sinó a una classe política no està a l’alçada de les circumstàncies, ja que viuen tan allunyats de la crua realitat que només pensen en com en sortiran beneficiats o perjudicats de la crisis i no de prendre les mesures adients per minimitzar-la.

El SAGA nominada pels FIASCO Awards

El SAGA (Sistema d’Administració i Gestió Acadèmica) és finalista als premis FIASCO Awards, és a dir, a iniciatives que han acabat en desastre.

En algun article anterior ja havia parlat d’aquest aplicatiu que és simplement el reflex del funcionament real del Departament d’Educació.

Espero que aquesta nominació al ridícul, serveixi per que reflexionin de com s’ha de treballar en aquest Departament. Considero que s’ha de tenir una estructura professional, recursos i idees perquè la maquinària administrativa estigui perfectament engreixada i funcioni com un rellotge Suís. Hem d’acabar amb la improvisació constant, amateurisme que ens manté com a mínim un segle endarrerits.

Si voleu votar, ho podeu fer a Fiasco Awards.

Les víctimes del sistema educatiu

Ja fa un temps que reflexiono sobre cap a on anem en el sistema educatiu i jo, pessimista per naturalesa, cada cop tinc més clar que enlloc. Llegint un article de la Vanguardia, que algun company anònim va penjar a la sala de professors, escrit per Imma Monsó, titulat “El silencio de los corderos”, vaig pensar, senyora Monsó ha donat en el blanc.

En aquest sistema educatiu hi ha víctimes, es cert, i són tots aquells alumnes que han tingut la sort o la desgràcia de ser “normals”. I què és ser un alumne “normal” ? Aquell alumne que té una família que es preocupa i que li dedica temps, que ha estat educat en valors, que respecte als demés, que és responsable, que posa voluntat i interès. Segur que molts companys de professió diran que aquesta mena d’alumnes, per desgràcia, ja no formen part de la normalitat, però jo em vull resistir a pensar-ho.

Ja sé que utilitza l’expressió normal no està de moda i que els estudiosos més prestigiosos de món diran que això no és correcte i els hi dono la raó. Però a mi em costa assimilar que també s’inclogui dins la normalitat que els joves es passin tot el dia amb el cap sobre la taula de classe dormint, o que es moguin per les escoles com a matons de discoteca, que puguin faltar al respecte a companys i professors, etc.

Han dissenyat un sistema d’educació social, on el paper d’aquests alumnes és d’ONG. Han de ser referència dels demés, encara que no els facin cas, han d’ajudar als altres, encara que aquests no ho aprofitin, han de suportar les burles dels companys quan treuen bones notes. Han d’aguantar en silenci que no els deixin escoltar i aprendre un tema del seu interès perquè algun company s’ha aixecat de mala gaita.

Crec que la nostra funció com a escola pública és de garantir la igualtat d’oportunitats de les noves generacions, independentment de la capacitat econòmica de la seva família i del lloc de naixement. Jo em nego a acceptar que pel fet de néixer en un barri de classe mitja baixa no puguem formar alumnes per que siguin tot allò que vulguin ser i ens conformem en integrar-los com a una peça més de l’engranatge social, deixant per a uns quants privilegiats l’elecció del que volen ser i el que volen fer.