De professió especulador

Fa unes setmanes apareixia en el Periódico el senyor Georges Soros donant la seva opinió sobre la situació econòmica i indicava que era multimilionari i especulador.

Ja sabem que fer-se multimilionari amb una feina honrada és més que difícil, però acceptar com a professió especulador hem sembla molt fort. També s’ha de dir que dies més tard va a tornar a aparèixer i ja no el van etiquetar d’especulador (encara que ho continua sent).

Sabem que especular no és contrari a la llei, encara que és molt poc ètic. Si ho fa un simple mortal com nosaltres, no té cap mena de repercussió, ja que les quantitats invertides respecte al total són insignificants. Però quan per especular es disposa d’una quantitat immensa de diners la cosa canvia. Un especulador d’aquesta mena pot influir directament en la borsa, fent que pugi o baixi només amb la seva intervenció. Per tant, ell pot jugar a fer fluctuar la borsa per treure un benefici econòmic. Podríem afirmar que treu els diners als petits i indefensos inversors, que no coneixen els seus jocs, per quedar-se’ls ells.

En el món de l’empresa, si no tinc mal entès, quan una empresa d’un sector determinat té la capacitat de controlar el seu mercat, es diu, que té una posició dominant i , per tant, es vigila a través d’organismes de control perquè no faci pràctiques monopolístiques, assegurant així la lliure competència.

Però en la borsa que jo sàpiga no hi ha cap mena de control sobre aquestes persones o entitats que tenen aquesta capacitat d’influència tant gran. Considero que s’ha de potenciar l’economia productiva que dóna un valor afegit i lluitar o controlar aquesta economia de l’especulació que obté beneficis sense aportar res al mercat. S’han de crear organismes de control perquè vetllin pel joc net i limitar aquesta mena de pràctiques, fins eradicar l’especulació com a ofici.

La crisis hauria de ser una oportunitat

Què la crisis serà profunda ja no s'atreveix a negar-ho ni el més optimista dels optimistes. Òbviament ara és el moment d'intentar apagar l'incendi i que aquest faci el menys mal possible. Ara bé, crec que la crisis ha de ser una oportunitat única per fer una reflexió del model econòmic i social que tenim actualment, aprofitant que tots els neoliberals i tots els partidaris d'un sistema econòmic sense regular estan amagats sota les pedres.

Un sistema econòmic basat en el creixement no és viable a llarg termini i és molt senzill de demostrar. Si partim d'una unitat i cada any doblem la xifra anterior, està clar que el primer any serà 2 i després 4, 8, 16, etc. En 10 anys la xifra arriba als 1024, és a dir, hem crescut 1024 vegades. Però quan hem arribat als 20 anys ja hem crescut més d'un milió de vegades, és a dir, la progressió s'enfilarà exponencialment fins a l'infinit. Per tant hem de cercar nous models que ens donin benestar, però que siguin sostenibles a llarg termini.

I el model social? Hem viscut un dels períodes més pròspers i amb més generació de riquesa de la història. Però la pregunta que ens hem de fer és, com a repercutit aquest fet sobre el benestar de les persones? A mi em sembla una paradoxa que després de generar tanta riquesa, tinguem com a resultat a la societat més endeutada de la història. La incorporació de la dona al mercat laboral i l'augment de l'ingrés familiar ha estat absorbit parcialment per l'augment del cost de la vida en general i el de l'habitatge en particular. Si afegim que ens hem transformat en una societat de consum, encara hem sortit perdent.

Si la societat ha avançat no és normal que les jornades laborals no parin d'augmentar. On està el progrés ? No és que la gent no treballi 35 hores, sinó que en fa moltes més de 40 setmanals. I això es reflexa en els nens. Un nen de 12 anys fa 30 hores de classe a la setmana. Si li afegim 1 hora al dia de deures, que sempre en tenen i una altre hora per fer diverses activitats extraescolars, ja sumen una jornada laboral igual a la d'un adult. I encara es demana que en facin més. És coherent això ?

Jo proposo una jornada laboral més coherent on s'augmenti la productivitat i és redueixi la jornada laboral. També s'han de racionalitzar els horaris comercials i reduir-los considerablement. Amb Internet, que podem comprar en línia, ja no té sentit obrir tantes hores.

S'ha de racionalitzar el calendari escolar amb criteris pedagògics i tenim en compte les particularitats climàtiques i millorant, per tant, la climatització dels centres.

En resum, si vivim en una societat avançada i rica, ens ha de permetre viure millor i gaudir més de la família i del temps lliure. Una societat on la cultura i l'educació siguin els pilar bàsics per una societat del coneixement modera i sostenible que ens permeti mantenir la riquesa, sense esclavitzar a la societat.

És l'hora d'educar el meu fill

Després de 16 anys de docència, ara és l'hora de pesar, no en un alumne, sinó amb el propi fill. Sempre he reflexionat sobre l'educació, sola la seva qualitat i com es pot millorar el sistema. Però ara toca pensar la planificació de l'educació del propi fill i això dóna un plus de motivació a l'hora de plantejar-se les coses i el fet d'actuar com a pare i no com a professor, sense oblidar la meva experiència professional. En aquests darrers anys m'he adonat que gran part de les problemàtiques que tenen els alumnes estan directament relacionats amb el tipus de pares que tenen. Ara tinc l'oportunitat de no cometre els mateixos errors que ells i amb els que sempre he estat molt crític.

Crec que, actualment, el sistema educatiu no compleix amb els estàndards de qualitat exigibles en una societat avançada com la nostra. I per tant, es necessita una implicació encara més decidida dels pares per a una bona educació dels fills.

Nosaltres, després de parlar-ho amb tranquil·litat i pensant que en el proper curs ja començarà la seva escolarització hem decidit algunes qüestions :

• Li hem donat molta importància a l'aprenentatge de llengües. Hem escollit com a idioma matern el Català, mentre que la seva família materna li parlarà en Castellà, per facilitar el domini d'en dues llengües. Ha començat un curs d'anglès presencial per a nens de 2 anys i que jo l'he d'acompanyar. La veritat que m'ha sorprès molt agradablement el sistema utilitzat, ja que és una immersió com la que faríem nosaltres per ensenyar la llengua materna.

• L'any vinent l'inscriurem, si hi ha plaça, a l'escola pública que tenim al costat de casa. Tenim la sort que l'escola és nova i té un entorn social que no està degradat. Aquesta decisió ens facilita enormement l'organització horària familiar, ja que està just davant de casa. També considerem positiu que els seus companys de classe siguin els seus veïns, ja que ajuda a la integració al barri i que es relacioni amb el seu entorn immediat.

• Supervisarem la seva educació sense cometre l'error d'interferir amb la programació i planificació del centre, ja que he d'assumir el paper de pare i no el de professor. Intentarem estimular la seva curiositat per que agafi hàbits d'estudi i s'interessi per les coses.

• Li programaren sortides lúdic culturals per que agafi una base cultural que li permeti obrir la ment a en entorn més ampli.

• Jo l'introduiré en les TIC. De fet ja utilitza l'ordinador per a veure dibuixos animats a través del Youtube i curiosament ella ja relaciona els dibuixos amb l'ordinador i no amb el televisor.

• Dedicar-li temps, enlloc d'omplir-lo d'objectes materials. Ells necessiten temps i no regals.

Aquest és un pla d'intencions i és obvi que s'haurà anar adaptant a les respostes del nen. La primera impressió és que respon correctament a les tres llengües i això és un bon senyal. Sentim el pes de la responsabilitat d'educar-lo i a la vegada és un projecte engrescador i emocionant.

A Fortis celebren la crisis

A finals de setembre Bèlgica, Holanda i Luxemburg van haver d'injectar 11.200 milions d'euros per nacionalitzar parcialment Fortis i evitar la seva fallida.

Quan una empresa com Fortis està a punt de fer fallida, vol dir que els seus directius en són responsables, per la seva mala gestió i fins i tot, per la seva irresponsabilitat. Però sí només s'injecta diners, però no es depuren als responsables, és converteix en un mal exemple. Podem fer-ho tant malament com puguem que sempre ens vindran a ajudar i nosaltres no patirem les conseqüències. Això és el que devien pensar els directius de Fortis.

I és clar, això s'ha de celebrar. Fortis va convidar a 50 persones en un dinar al restaurant lluís XIV de Mònaco, el més luxós del principat i es van gastar uns 150.000 euros, és a dir, un menú de 3.000 euros per convidat. No sé si després van aprofitar per anar a jugar al casino, ja que no hi ha res millor que jugar amb els diners dels demés i si s'acaben que et donin més. Això passava mentre els petits accionistes havien perdut pràcticament tots els diners invertits. Potser és cert que tots patirem la crisis, però no hi ha dubte que sempre és millor que t'agafi amb l'estómac ple.

On està la confiança?

Tenim a les persones més importants del planeta cercant la confiança, però aquesta ha desaparegut. No sabem si està amagada en la caixa forta on, ells mateixos, van desar els diners anomenats B.
Potser la clau no és intentar donar confiança, sinó no perdre-la. Fa massa temps que els polítics s’han dedicat a mentir-nos d’una manera descarada, mentre el sistema financer ens escanyava cada cop més.
Pot el sistema financer confiar en ell mateix, quan ells mateixos saben que no són gens de fiar? Podem creure nosaltres a aquells que ens han enganyat o han escanyat la nostra economia domèstica quan ells només feien que presentar comptes de resultats cada cop més espectaculars?
La confiança no és un bitllet que es pot treure de la butxaca. Sinó és com una planta delicada que s’ha de cuidar cada dia, perquè si un dia ets descuides, la perds per sempre. Potser hagués donat confiança el fet que els governs sortissin a l’ajuda de les famílies quan els preus dels habitatges els estaven escanyant.
Afirmar, com s’ha afirma’t, fa poc temps que la nostra economia estava en “La Champions League” i que no hi havia cap mena de crisis, quan començaven a aparèixer les primeres esquerdes de l’edifici financer, tampoc hi ha ajudat.
Però senyors banquers, no patiu, vosaltres sí que podeu tenir confiança. La confiança del que pot canviar les regles de joc quan li convé i convertir el capitalismes en socialisme perquè us tregui les castanyes de foc, per després, tornar al capitalisme salvatge i continuar amb la transferència de riquesa dels que cada cop són més pobres a favor, dels de sempre, dels que cada dia són més rics.
A la resta, us recomano que estigueu preocupats i no els hi doneu la vostra confiança, perquè ens han venut per salvar-los a ells.

Santa Claus Chicote

El president de l’associació de promotors i constructors va afirmar, en declaracions als mitjans de comunicació, que prefereix regalar els habitatges als bancs abans que baixar els preus un 30%.
Senyor Chicote, suposo que l’únic que vostè sap d’economia i dels mercats és amagar els bin landen (bitllets de 500€) que hisenda ha perdut de vista. Cal recordar-li que estem en una economia de lliure mercat, tant quan van bé les coses com quan van malament, i per tant, impera la llei de l’oferta i la demanda. És a mateixa llei que vostè esgrimia quan els preus dels pisos d’enfilaven sense aturador.
Vostè no va tenir inconvenient a multiplicar els preus dels pisos, guanyant una quantitat immoral de diners a costa d’empobrir a les classes mitja i baixa, que són els que sostenen el país. Ara ja no hi ha demanda (en part per culpa seva) i vostè ha d’acceptar les regles del joc. Ara li toca patir una miqueta a vostè, no és queixi tant.
Com van les coses actualment, jo no jugaria a amenaçar als bancs, aprofitant els seus problemes de liquiditat, ja que ells tenen els mateixos escrúpols que vostè, és a dir, cap.
No li desitjo cap mal, senyor Chicote, nosaltres no som com vostè. Però sí que reconec que a sovint somio en veure’l un dia com a un mileurista més, anant a comprar un habitatge de 40 m2 a un preu inassolibles i que el representant de la immobiliària, es rigui de vostè pel fet de ser tan pobre, mentre ell fa ostentació de tota mena de luxes i li digui que prefereix regalar-lo, abans de deixar-li a un preu raonable, perquè la seva família tingui un sostre per viure.

L’avaluació a primària

Una vegada més, els polítics utilitzen l’educació per desviar l’atenció i evitar així haver de donar explicacions de la seva gestió.
Sembla ser, que ara, avaluar als alumnes al final de la primària és la solució a tots els mals de l’educació i un cop més van errats. La informació que ens passen les escoles de primària, quan rebem els seus alumes a la secundària, és força acurada. No només ens donen informació acadèmica, sinó de les famílies, possibles problemàtiques, i fins i tot, de relació entre diferents alumnes. Es resum, s’ha de felicitar als mestres de primària, per la seva tasca avaluativa, en tots els sentits.
A la secundària, ja fa anys que passem proves de competències bàsiques i res no ha canviat. Aquestes proves serveixen per dedicar-se a fer estadístiques molt maques, però els resultats no serveixen per millorar la qualitat (perquè no volen, és clar). Quan detecten resultats dolents, solen respondre : “per millorar els resultats, haurem de canviar la prova”.
Algú pot pensar què estic en contra, perquè no vull que em controlin o valorin la meva tasca docent. Doncs aneu errats. Jo porto quasi 16 anys treballant de professor i, encara mai, ningú ha entrat a la meva classe a veure si faig una bona tasca docent o no. Curiosament, sí que han entrat alumnes del CAP, per aprendre de mi. Curiós oi? Ensenyo a futurs nous professors, quan ningú s’ha molestat a comprovar que soc un model a seguir.
També estic convençut que tota la paperassa que he lliurat, com poden ser les programacions, han quedat abandonades en algun racó.
També sabem que alguns centres han manipulat els resultats de les proves, ja que quan els hi arriba la prova, es passen uns dies preparant als alumnes perquè obtinguin uns bons resultats.
Quan el Departament diu que aproven el 80% dels alumnes, creieu que aquesta dada té algun significat ? Ens preguntem alguna vegada que saben realment els alumnes? Estan preparats per fer els estudis superiors? Estan preparats per enfrontar-se al món real?
Volem realment millorar l’educació? Doncs fem-ho seriosament. Com? És senzill :
• Què a l’escola arribi un equip de professionals qualificats i amb poder de decisió (què puguin ordenar i executar els canvis necessaris).
• Aquest equip s’hauria de passar almenys un trimestre en el centre analitzant a fons tot el funcionament : classes, programacions, reunions, tasques diverses, gestió, etc.
• Al final haurien d’escriure un dictamen vinculant que s’hagi de complir.
• Sí, per exemple, arriben a la conclusió de que em falta formació de pedagogia o que he de millorar alguns aspectes docents, trobar els mecanismes de millora, com un pla de formació obligatori. Ara bé, si resulta que fan falta mitjans materials, que els posin a la nostra disposició.
Per acabar, si voleu millorar realment la qualitat de l’ensenyament, tindreu a la gran majoria del professorat a la vostra disposició. Si us avorriu als vostres despatxos i voleu fer-nos perdre el temps, per poder justificar la vostra inoperància, aneu a jugar al golf, que segur que us ho pagaran com a dietes.

Celestino Corbacho no fa els deures

Ahir al matí el ministre de treball no sabia o no volia saber les dades d’atur que el seu propi ministeri va publicar unes hores més tard.

Si mirem els resultats en un any (de setembre a setembre) l’atur ha passat de 2 a 2,6 milions. Això suposa un increment del 30%.

A demés, si ens fixem en el gràfic del darrer any el pendent no para d’augmentar, és a dir, cada mes que passa l’atur augmentar més. Si aquesta progressió continua, el proper any podem tenir un increment molt superior al 30%.

Si fem números i suposem el mateix increment (el 30%), el proper setembre superarem els 3,4 milions d’aturats. Si l’increment fos superior, cosa que no podem descartar, els resultats podrien ser catastròfics.

Senyor Corbacho, ja sabem que vostè té assegurada la feina, ja que ningú dimiteix per molt malament que ho faci. També sabem que després tindrà una pensió, un cotxe oficial, seguretat i el més important el carnet del PSC, que fa miracles. És a dir, sabem que vostè no patirà la crisi, però seria bo per nosaltres que fes veure que l’importen els aturats.

Com canvien els temps

Buscant vídeos al Youtube pel meu fill de 2 anys, li he posat alguns dels famosos “payasos de la tele”. Hi ha un en especial, “Los dias de la semana” que al tornar-lo a veure després de tants anys, m’he adonat de com canvien les coses. Que passaria si aquesta lletra s’hagués escrit actualment i es cantes a la tele o a les escoles ? No cal resposta, oi?

El fons de garantia

Avui he llegit que el fons de garantia a l’Estat per a cobrir possibles problemes financers i que els estalvis dels ciutadans, que tenen dipositats en bancs i caixes, estiguin garantits, és el més gran de total la Unió Europea i que supera els 6.000 milions d’euros.
A priori, aquesta informació m’ha donat tranquil•litat, però com que estava avorrit prenen un cafè he decidit fer algunes operacions matemàtiques :

• Si tenim 6.000 milions de pot i garantim 20.000 € per cada compte, Quantes comptes podem cobrir ? La resposta és senzilla, podem cobrir 300.000 comptes.

• Si per simplificar, considerem que a l’Estat Espanyol tenim 40 milions de ciutadans, un compte per família, que estan formades por 4 persones, llavors surten 10 milions de comptes.

• En resum podríem garantir aproximadament el 8% dels comptes totals.

Si un banc o caixa fa fallida, el fons segur que és suficient per aguantar el cop. Però que passaria si augmentem el nombre de bancs i caixes que passessin dificultats greus? Podria passar que el fons fos insuficient, si es produís una fallada general del sistema financer.
Crec que en aquests moments d’incertesa, no es pot descartar cap possibilitat i s’hauria de recalcular els riscos, davant una situació nova de crisis que no té antecedents històrics.