dijous, 28 de febrer del 2008

No llencis l'aigua, que ja la llenço jo

Tots sabem que la sequera s’ha convertit en un greu problema pel nostre país. De fet, ja s’han encès algunes llums d’alarma degut al baix nivell de les reserves hídriques. De fet, avui tenia la intenció de donar algun consell per estalviar aigua a casa d’una forma dràstica. Però avui he llegit una notícia que m’ha deixat estorat i m’ha fet variar els plans d’avui, encara que quan es passi l’emprenyada que porto ja l’escriuré.
La notícia explica que l’ajuntament de Badalona ha denunciat (cosa d’agrair encara que sigui amb retard) que fa tres anys una canonada que porta aigua a Barcelona perd 18.000 litres a l’hora, és a dir, 432.000 litres dia, en total en aquests 3 anys 473.040.000 de litres. I segons es comenta encara continuarà perdent aigua com a mínim un any més. Ara que s’ha sabut volen fer veure que estan interessats en aprofitar part d’aquesta aigua, almenys, fins que l’opinió pública s’oblidi del tema
Aquesta notícia coincideix amb les mesures excepcionals que s’han posat en marxa a causa de la sequera com la prohibició d’omplir piscines, netejar cotxes i la de regar plantes i jardins. A mi em sembla molt bé que la societat es conscienciï de la necessitat de estalviar recursos per arribar a un sistema sostenible, però em tristesa m’adono que aquestes mesures son realment una farsa per quedar bé davant l’opinió pública i dels votants més ecologistes.
Amb aquesta notícia i d’altres que parlen de les grans pèrdues que pateixen les xarxes de distribució d’aigua , es demostra que no hi una autèntica conscienciació per part de les autoritats i organismes relacionats amb l’aigua, sobre la necessitat de ser extremadament curosos amb els nostres escassos recursos.
Quan contemplo meravellat la torre AGBAR (Aigües de Barcelona) penso que els diners, que han estat molts, que ha costat aixecar-la, s’han desviat de la veritable raó de ser de l’empresa, la distribució de l’aigua. Podem construir una torre quan les nostres canonades tenen fuites ?
Encara que avui no vull sentir a parlar d’estalviar aigua, us prometo que demà m’aixecaré amb energies renovades i continuaré reclutant a persones que vulguin ser més sostenibles, us ho prometo !!!

divendres, 22 de febrer del 2008

Un article demolidor

Passejant per Meneame m’he trobat un article sobre educació que és demolidor. En aquest article es responsabilitza als pares dels mals de l’educació. Després de llegir-lo atentament, he de felicitar al seu autor, Pedro Luis Llera, per la seva contundent exposició dels fets. Se que molts pensaran mil excuses per alliberar els pares de les seves responsabilitats, però només seran això, excuses.

Recomano als irresponsables que dirigeixen el departament d’ensenyament, perdó educació, que tinguin el valor d’enfrontar-se a la realitat i dir obertament que aquest és el principal problema que tenim a les escoles i que es deixin de perdre el temps d’una vegada.

L'article es titula : "
Los males de la educación en España: los padres" autor : Pedro Luis Llera.

dijous, 21 de febrer del 2008

El Polònia busca president

En una altra original iniciativa d’aquest fantàstic programa i ara que estem apunt d’entrar en l’infern de la campanya electoral (infern, perquè no hi ha qui ho aguanti), ha creat una web anomenada Ja sóc aquí, on podrem presentar-nos a les eleccions d’aquest país de broma ( i no em refereixo al de veritat).

Podrem crear el nostre propi cartell electoral i presentar-nos a les eleccions i fins i tot guanyar-les. El que no sé, és que si guanyes també et posen cotxe oficial, secretaria, un bon sou i una casa a la Moraleja o a Sant Just.

Seguirem la campanya a través d’aquesta web i del programa Polònia, perquè encara que són espais d’humor, són més seriosos que els polítics de debò.

PHUN. Una forma diferent d'aprendre física

Phun és un simulador físic de 2D que pot resultar molt útil per a relitzar simulacions tant de física, com de tecnologia. Encara que no té tantes possibilitats com d'altres simuladors que donen resultats numèrics, aquest té el factor motivador, ja que resulta molt divertit dibuixar i provar els sistemes creats.
També podem trobar versions del programa per a Windows i Linux totalment gratuits. No dubtis a provar-lo !!! no t'arrepentiràs.

Versió per a Windows

Primer de tot instal·la vcredist: vcredist_x86.exe - mirror (2,6 MB). És necessari pel funcionament de PHUN

Phun beta 3 (instal·lador) - mirror (1,8 MB)
Phun beta 3 (fitxer zip) - mirror (1,9 MB)

Versió per a Linux

Phun beta 3 for 32-bit Linux (fitxer tar.bz2) (2,9 MB)
Phun beta 3 for 64-bit Linux (fitxer zip) (2,4 MB)

Aquí tens un vídeo per veure el seu funcionament. He escollit un video amb una aplicació més tecnològica, encara que a youtube en pots trobar molts més.

dimarts, 19 de febrer del 2008

Enhorabona a l’enciclopèdia Catalana

Segons he llegit avui a VilaWeb l'Enciclopèdia Catalana donarà accés lliure a tots els seus continguts. Ho farà a través d’un nou portal, que segons fons de l’Enciclopèdia, té un sistema de navegació molt complert i que no té parió en cap altre enciclopèdia en línia.
Només em queda felicitar-vos per la iniciativa, ja que és una porta oberta al coneixement i una eina bàsica, per a formadors, alumnes i públic en general. Espero que tingueu molt d’èxit i ja teniu un nou usuari fidel.



El profeta i l'avaluació d'interins

Anava un dia el profeta passejant pel temple del saber i es va assabentar que venien a avaluar a un dels seus companys de professió. Segons l’acord que havien arribat el departament i els sindicats sobre l’estabilitat dels interins, aquests estaven obligats a fer un curs de formació i a ser avaluats.
El profeta marxà pensant si era normal que es deixés a un professional exercir la professió abans de ser avaluat. Al final va arribar a la conclusió que devia ser per quedar bé cara a la galeria, però que lògicament tots superarien la prova.
El company del profeta, venia de treballar a cicles i va aterrar a l’ESO enganyat, perquè misteriosament una de les places del nostre departament és de cicles, encara que no hi han cicles en el nostre centre i per tant es va trobar donat classes als Esitos. El nou company era tímid i encara estava tendre per treballar a les trinxeres, però a la vegada, molt voluntariós, treballador i amb ganes de fer la feina el millor possible.
Un dia arriba al meu guia espiritual i em diu : Profeta, m’han dit que se’l volen carregar !!!! Impossible !!!!, va dir. Doncs no era impossible, era una realitat i no va superar la prova. La seva indignació creixia, no només per suspendre’l, sinó per la hipocresia que aquest fet representava.
Us imagineu a un pilot de línies aèries que durant dos anys ha estat portant passatgers de Barcelona a New York, que quan arriba en el seu últim vol li comuniquin que no ha passat les proves de pilot, que no està capacitat per volar, però que podrà seguir pilotant un any mes?
Si s’ha de fer una prova, s’hauria de fer abans de poder exercir la professió o exercir-la amb la supervisió d’un professor habilitat, és a dir amb el format de mestre i deixeble.
Si aquest company no ha passat la prova, és a dir, segons el departament no està capacitat per exercir la professió, no l’haurien de despatxar immediatament ? Com se li permet seguir exercint la professió ?
I els alumnes? No tenen dret els seus pares a saber que han tingut un professor “incompetent” segons el criteri del departament ?
El que més indignà al profeta va ser que el departament d’ensenyament, perdó d’educació, no sigui capaç ni d’ensenyar, ni d’educar, ni d’avaluar d’una forma coherent, digne i professional, al professorat d’aquest país.

dilluns, 18 de febrer del 2008

És l’hora de la independència

Kosovo ja ha declarat la independència i ara comença l’etapa del reconeixement d’aquesta nova realitat per part de la resta de països d’Europa i del món.
Un cop donat aquest pas, molts països estan mirant dins les seves fronteres amb la suor freda al front. Tenim dins les nostres fronteres un nou Kosovo? Tothom diu que Kosovo és una excepció i que no es comparable amb d’altres realitats com la Catalana i la Basca, i segurament tenen raó, però a la vegada es nota un cert nerviosisme a l’ambient. D’aquest cas, però, es poden treure o jo almenys trec algunes conclusions :
- Aquí no s’han de comparar realitats, sinó drets. El dret d’autodeterminació, ha de ser un dret universal i irrenunciable per a qualsevol poble. Aquest, de forma sobirana, decidirà si vol o no exercir-la i la resta de pobles i països hauran d’acceptar la seva voluntat.
- S’ha d’arribar a la situació que s’ha arribat als balcans, que la gent pateixi com ha patit i obrir cicatrius tant grans, perquè finalment, se li reconeguin uns drets a Kosovo ?
- Si avui tenim un Kosovo independent, possiblement es degut, no a la seva voluntat d’autodeterminació, sinó com a conseqüència d’aquells que van voler sotmetre i no integrar les diferents realitats del país. Aquell que va voler fer, costés el que costés, “una, grande y libre” ha aconseguit l’efecte contrari.
- Actualment és absurda l’amenaça de junts per la força, com passa a l’Estat Espanyol, sinó que s’ha d’arribar a un equilibri on tots se sentin còmodes amb la realitat que viuen. El concepte “tots guanyem” serà la clau.
- El futur d’Europa ha de ser una dissolució dels estats, per integrar-nos tots junts, en l’Europa de les regions, com a solució final als conflictes ètnics, culturals i polítics.
- L’Estat Espanyol li falta valentia política per reconèixer a Kosovo i unir-se així als països capdavanters d’Europa, enlloc de pensar només en clau interna.
Finalment, no sento enveja per la situació actual d’aquest país, anomenat Kosovo, però sí de la il•lusió que deuen sentir els seus ciutadans per aquest camí que s’obre davant d’ells que no serà ni més senzill, ni tindrà garantia d’èxit, però com deia en Raimon “qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”.

divendres, 15 de febrer del 2008

Losantos, si et pica et rasques

Es veu que al “senyor” Losantos no li ha fet gràcia el gag que va aparèixer al Polònia. És normal que una persona com ell, sempre tant moderat i considerat, no li agradi que facin broma a costa d’ell. Dons no t’enfadis noi !!! Si t’estant excusant, millor que siguis com ets per un accident radioactiu, que pensar que ets un ésser menyspreable per iniciativa pròpia.

M’apunto a la iniciativa d’en Jordi Perales i també posaré el vídeo del Polònia al meu bloc. I senyor Losantos, si et pica et rasques.


Passa-ho !!!!


Els 40 principals de les escoles

Com que avui és dia de vaga, a tots els mitjans de comunicació se’n parlava i es debatia sobre la qüestió.

Alguns mestres, professors i mares els preocupa la idea de que es pugui fer una classificació de l’escoles segons la seva qualitat o resultats.

En un dels correus que ha rebut Catalunya Radio, en el programa d’Antoni Bassas, un professor de la concertada ha dit que en el fons els professors de la pública només defensaven els seus privilegis i que eren uns immobilistes.

Bé, senyor professor de l’escola concertada, de privilegiat res de res. Jo he aprovat dues oposicions, la primera al cos de professors d’FP i la segona de professors de secundària de l’especialitat de Tecnologia. En les dues oposicions presentar-se era lliure i per tant vostè també es podia haver presentat.

En la primera oposició, jo era un noiet de 24 anys amb les neurones a ple rendiment i vaig aconseguir la millor nota del meu tribunal i després de contar punts (que jo no en tenia quasi) vaig quedar el 7 de 20 places.

En la segona oposició, amb l’experiència de molts anys i també en una convocatòria lliure, vaig plantejar una oposició molt més tàctica degut a que només em quedava una neurona sana i després de presentar-me a la tancada al mig de la taula classificatòria vaig obtenir la nota més alta a la tancada i a demés vaig poder afegir un bon nombre de punts adquirits amb els anys.

Li dic això, senyor professor de la concertada, per que vostè també té els mateixos privilegis que jo, més el de treballar sempre en el mateix centre, mentre que en la pública ja sabem que costa aconseguir un lloc fix i menys el de ser una feina segura al 100%.

Si sóc tant privilegiat presentis a competir amb nosaltres i no s’amagui darrera la seguretat d’un contracte laboral obtingut sense demostrar la seva vàlua, ni competir amb nosaltres i potser, si s’ho rumia una mica, l’immobilista és vostè.

Ja se que a l’escola pública no hi cabem tots, per això només estem els millors. Tot i així, a diferència de vostè jo no depreciaré la seva tasca docent perquè sé que com nosaltres, cada dia realitza la tasca més important que existeix, preparar als joves d’aquest país perquè tinguin un futur ple d’oportunitats.

Parlant de classificar escoles i com que reconec que soc una mica egocèntric us explicaré una anècdota i us llençaré un repte divertit. El primer any que vaig presentar alumnes a la selectivitat de Tecnologia industrial, 5 en concret, varen obtenir una nota mitjana de 8,64 quan a Catalunya va ser d’un 6,5 i un alumne va aconseguir una nota de 9,5. Jo estava satisfet, sobretot per la feina dels nois que va ser important. Als pocs dies una notícia al diari deia que l’escola privada obtenia una dècima més que la pública en les notes de selectivitat.

Jo emprenyat per aquest rànquing vaig enviar un correu al DURSI demanant les notes de la selectivitat de tots els centres de Catalunya per comprovar que fos cert. Als pocs dies em vàrem trucar dient que aquesta informació no es podia donar perquè no volien fer rànquings d’escoles. Com que no !!! si ja en feu entre pública i privada. No van saber que contestar.

Si contem que l’escola pública absorbeix els nou vinguts, els alumnes del barris més deprimits, i els que tenen necessitats educatives especials, crec que només ens treguin un dècima, si aquesta informació es verídica, demostra que l’escola pública es capaç de tractar la diversitat, integrar als alumnes i preparar a la resta per competir en el món actual, molt millor que la privada.

I ara toca el repte. Em comprometo, a aquell que em demostri amb papers oficials que els seus alumnes han tret millor nota mitjana o individual que els meus en una prova de selectivitat de Tecnologia Industrial, publicar el nom del centre i felicitar-lo públicament, per començar a dissenyar aquest rànquing d’excel·lència educativa.

També recordo als pares que cada centre públic, concertat o privat té els resultats de les PAAU i la comparativa amb la mitjana de Catalunya. Quan visiteu centres on poder matricular els vostres fills, pot ser una dada objectiva molt interessant a tenir en compte per decidir on matricular-lo, més enllà de que si la paret es blava o el director o directora és molt guapo/a o simpàtic/a.

dijous, 14 de febrer del 2008

El profeta i la història de sempre

Qualsevol : Hola, que tal? A que es dedica ?

Profeta :Bé doncs soc profeta.

Qualsevol : Carai que be viviu, quantes vacances que teniu i a demés no treballeu gaire, oi? Jeje.

Profeta : Bé .....

Qualsevol : Sí sí ja ho sé i a demés funcionari, quina sort que tens noi !!! Feina per tota la vida, bon sou i sense pencar gens.

Profeta : Home, no es pensi vostè .....

Qualsevol : Però si sou uns privilegiats !!!!

Profeta : (Respiro fons tal com he après després de tants anys treballant amb adolescents) no es per tant.

Qualsevol : I a sobre la resta a pencar com a burros per a mantenir aquesta colla de paràsits de funcionaris.

Profeta : (Aguanta, aguanta) hi han funcionaris que treballant més del que la gent pensa.

Qualsevol : Per cert, com es diu ?

Profeta : (Mira, després d’insultar-me, ara em pregunta el nom) Em pot dir puto funcionari si vol.

Qualsevol : Ahhh !!! Perfecte, és un nom més amigable

Profeta : I per que no és fa professor ? Així podrà tenir vacances, cobrar molta pasta i viure sense pencar.

Qualsevol : (opció 1) Bé, es que jo no tinc formació secundària, ni universitària, ni CAP, ni res.

Qualsevol : (opció 2) Professor jo? Ni boig !!! aguantar tot el dia els nens !!!

Qualsevol : (opció 3) ufff !!!! Tenir que ser substitut, anar d’un centre a un altre, després preparar opos !!!. Ho veig massa complicat. A demés els nens, els pares, no no !!!! Prefereixo facturar en negre i guanyar 10000 euros per vendre un pis. Es que jo faig un gran servei al país !!!

Profeta : I que fa vostè al mercat en hores de feina?

Qualsevol : És que demà dissabte treballem a l’empresa, fem moltes hores extres perquè estem molt pressionats. Per tant, vinc a comprar algunes cosetes per demà. Entrarem a les 9 i a les 9,30 h ens prepararem un esmorzar tipus calçotada, xai, tot a la brasa per suposat i bon vinet, que són 4 dies.

Profeta : Ja veig que esteu molt cansats amb tanta feina.

Qualsevol : Ufff !!! i tant, però prefereixo treballar dissabte que aguantar al meu fill que està insuportable.

Profeta : Ja m’ho imagino, el seu fill és alumne meu amb 20 més com ell. Bé, el deixo que no el vull entretenir més que el veig molt enfeinat comprant, jo vaig a casa a corregir i a preparar classes.

Qualsevol : Vostè si que s’ho sap muntar bé, a reveure !!!

Conseller Maragall en 59 segons

Sabem que avui està convocada una vaga de professors i estudiants i per aquest motiu dimarts va participar en el programa 59 segons el conseller d’ensenyament, perdó, educació Ernest Maragall.

Abans de tot he de dir que segueixo sempre que puc aquest programa i que el trobo molt interessant, encara que crec que aquest dimarts no va estar massa encertat.

Aquest dimarts es parlava d’ensenyament i educació. Recordem que segons les estadístiques estem a la cau d’Europa i de la majoria de països del primer món. Per tant, hi havia molt que parlar sobre el tema. Però la sorpresa és que els participants només es van dedicar ahir a comentar que no entenien el perquè de la vaga i fins i tot la Garcia Melero es va atrevir a dir que els professors no sabíem fer una lectura comprensiva. Bé, en part és normal, l’ensenyament és com el futbol, tothom en parla, tothom opina i la majoria d’ells no en tenen ni idea.

Jo no sé gaires coses de pràcticament res, però als meus 38 anys llargs i precisament aquest mes fa 15 anys que em dedico a aquesta professió i per tant, d’aquest tema en puc parlar, per què sóc un professor de trinxera.

Sobre la privatització de la direcció dels centres. Però si només diu que el podran gestionar els ajuntaments !!!, diuen tots alegrement. Doncs sí, com les llars d’infants dels ajuntaments que són de titularitat pública, però qui les gestiona ? Empreses privades, molt bé !!!!!

Es que els professors són immobilistes. Mireu totes les reformes, reformes de les reformes, contrareformes i més reformes han acabat repercutint amb la nostra tasca diària i els centres s’aguanten amb un nivell acceptable gràcies a que hem tapat totes les vies d’aigua que s’han generat amb tanta llei. A vegades em sento com si estigues dins el titànic traient l’aigua amb una cullereta de cafè. Senyor Conseller, el que ens passa és que no confiem en vostè i no ens en refiem. Vingui, el convido a passar 3 mesos amb mi, a la trinxera, veurà allò que s’anomena alumnes, però que vostè no ha vist en viu i en directe, el que són els equipaments i fins i tot li prometo que faré autocrítica, un concepte que vostè també desconeix.

Encara recordo que posar notes era un pecat. Aquests professor funcionaris que només volen viure sense pencar, ni innovar, res de notes antiquats !!!. I ara ? S’ha de torna a posar notes perquè aquests professor funcionaris que només volen viure sense pencar, ni innovar, no volen posar notes, a posar-les antiquats !!!! En que quedem ? Sempre depenem del pedagog de guàrdia.

El conseller viatger. El conseller, el germà de... com a mi m’agrada anomenar-lo, no en té ni idea d’ensenyament, ho podeu veure en el seu currículum. Com no en té ni idea, és dedica a viatjar i a mirar altres sistemes educatius com un nen veu la botiga de gelats. Va a Finlàndia, un país idèntic al nostre, oi?, i continua el seu viatge i de cadascun treu una idea, esperem que un dia no viatgi a Guantánamo per agafar idees pels nou vinguts.

Els problemes de l’ensenyament. Com que sabem, perquè els estudis parlen per ells mateixos, que el sistema no dóna uns resultats òptims, en lloc d’agafar el toro per les banyes i prendre mesures de xoc per a les aules i els alumnes, fan el que fan sempre, es dediquen a fer canvis en la gestió. No és la primera vegada, quan tenen un problema canvien el nom de les coses, per exemple, de Departament d’Ensenyament a Departament d’Educació. Quin nom més bonic, però ha canviat alguna cosa més ? doncs no.

Podria donar moltes dades, però donaré una que crec que es prou significativa. Quan vaig deixar el càrrec de coordinador d’informàtica del meu centre després de 9 anys, cansat de la vostra incompetència, la meitat dels 102 ordinadors que teníem eren pagats pels pares i amb diners estalviats pel centre i l’altra meitat eren de dotació del departament. Què faríem sense els pares ? El ridícul.

Per acabar, per avui, dir que jo no faré vaga, no perquè no cregui amb ella, sinó perquè gràcies a vostè i els seus antecessors, que han fet possible que actualment ocupem el lloc que ocupem en el rànquing, heu aconseguit una fita que era quasi impossible, desorientar-me, desmotivar-me i deixar de creure en una feia que, per a mi, va arribar a ser apassionant.

dimarts, 12 de febrer del 2008

La família socialista

Des de fa molt de temps que rumiava perquè es parla sempre de la família socialista. Jo pensava que com eren progressites ho deien pel bon rotllo. Colegues, amics, família pot ser el mateix.
Però porto unes setmanes amb una altra hipòtesi : I si són família de veritat ? Els germans Nadal, el Maragall, la família Montilla ( ell president de la Gene, ella regidora de Sant Just), la família Chacón (marit i muller), la Chacón i en Rubalcaba (millor no parlar-ne). Bé seguiré el fil, a veure si trobo més llaços familiars. Si algú en coneix que m'ho digui, a veure si la hipòtesis és certa o simplement és una coincidència.
Que bonic que la política crei vincles familiars o és a l'inreves ?

Si voleu riure una mica no us perdeu aquest vídeo del Polònia que s'anomena el nou perfum del PSC, i veure-ho que té relació amb la família.



dilluns, 11 de febrer del 2008

Felicitats Penya !!!!

Avui és un gran dia pel basquet català. La Penya ha guanyat la copa i torna a estar a l'elit del Basquet, un lloc que no hauria d'haver perdut mai.

Després d’una copa vibrant, de derrotar al Pamesa, Madrid i Tau, la Penya ha donat una lliçó de basquet de qualitat i de talent gràcies a tot l’equip i especialment a en Rudy i en Ricky que sense cap mena de dubte tenen el seu futur a la NBA.

Ara no em vull apuntar a cap medalla, sempre he estat seguidor del Barça, encara que a vegades em decepcioni. Tot i així, tots hem de reconèixer que el bressol del Basquet és Badalona. Recordem que va ser el primer equip català en guanyar l’Eurolliga i que just després i per greus problemes econòmics va caure en un pou sense fons, que de mica en mica ha anat sortint. Recordem els temps difícils que regalaven una cafetera si et feies soci, quan no podien omplir el seu magnífic pavelló esportiu.

Avui s’ha de recordar també al seu entrenador, l’Aito, molts cops menyspreat perquè no té nom d’un país de l’est, però que sempre ha portat als seus equips a disputar els campionats més importants i el seu president, en Jordi Villacampa, que va ser un extraordinari jugador i que va agafar la presidència del club en un moment difícil i que ha demostrat que es tant bon president com jugador.

Avui és un dia perquè els socis i seguidors de la Penya ho celebrin al màxim, però estic convençut que aquest equip estarà disputant el títol de lliga i espero que l’any vinent torni a l’eurolliga amb els grans d’Europa.

És inevitable comparar el format de copa que celebra el Basquet amb el del Futbol. Un cap de setmana vibrant de Basquet, amb partits de gran qualitat i emoció, ja que la majoria de partits s’han decidit en el últims segons, realment fan afició. En canvi, el futbol amb una fórmula caduca perd any rere any el prestigi que tenia i només serveix com a consolació per algun equip despenjat de la lliga. Potser el futbol és l’esport rei, però sens dubte, no ho és per l’espectacle, simplement ho és per la supremacia mediàtica que té respecte a d’altres esports.

dijous, 7 de febrer del 2008

Cedir les dades de caràcter personal

La majoria de nosaltres té la sensació que la nostra informació personal circula lliurament i està disponible per a qualsevol empresa que vulgui pagar el preu que costa adquirir-la. Tot i així hem de saber que la llei regular la cessió de la informació de caràcter personal a terceres parts.

Entenem per cessió o comunicació de dades a tota revelació de dades feta a una persona diferent a l’interessat o tota obtenció de dades resultant de la consulta d’un fitxer, la seva interconnexió amb altres fitxers i la comunicació de dades feta per a una persona diferent de l’afectada.

La norma general ens indica que la cessió de dades personals a terceres persones, només es podrà realitzar si tenim el consentiment del titular de les dades general tal com s’exposa a l’article 11.1 sobre comunicació de dades :

Les dades de caràcter personal objecte del tractament només poden ser comunicades a un tercer per al compliment de finalitats directament relacionades amb les funcions legítimes del cedent i del cessionari amb el consentiment previ de l’interessat.

La comunicació de dades té excepcions a la norma tal com s’exposa a l’article 11.2 de la Llei, que ens diu el següent :

El consentiment que exigeix l’apartat 11.1 no és necessari:

a) Quan la cessió està autoritzada en una llei.

b) Quan es tracti de dades recollides de fonts accessibles al públic.

c) Quan el tractament respongui a la lliure i legítima acceptació d’una relació jurídica el desenvolupament, el compliment i el control de la qual impliqui necessàriament la connexió del tractament esmentat amb fitxers de tercers. En aquest cas, la comunicació només és legítima quan es limiti a la finalitat que la justifiqui.

d) Quan la comunicació que s’hagi d’efectuar tingui com a destinatari el defensor del Poble, el ministeri fiscal o els jutges o tribunals o el Tribunal de Comptes, en l’exercici de les funcions que té atribuïdes. Tampoc no cal el consentiment quan la comunicació tingui com a destinatari institucions autonòmiques amb funcions anàlogues al defensor del Poble o al Tribunal de Comptes.

e) Quan la cessió es produeixi entre administracions públiques i tingui com a objecte el tractament posterior de les dades amb finalitats històriques, estadístiques o científiques.

f) Quan la cessió de dades de caràcter personal relatives a la salut sigui necessària per solucionar una urgència que requereixi accedir a un fitxer o per fer els estudis epidemiològics en els termes que estableix la legislació sobre sanitat estatal o autonòmica.


A vegades rectificar no és de savis

El parlament de Catalunya ha aprovat una moció en contra del traçat del TGV. Bé, això no em semblaria malament si no fos perquè el tren ja està entrant per Sants i les obres ja tenen pràcticament data d’execució.

En una infrastructura d’aquesta magnitud ha d’haver sempre un període de reflexió on tothom pot dir la seva, però un cop es pren una decisió ja no hi ha marxa enrera.

Tots els enginyers sabem que mai hi ha una solució única, ni cap de perfecte, però segur que el no prendre cap decisió és la pitjor solució de totes.

Es curiós que CIU que va tenir molt a veure amb la decisió del traçat actual, ara encapçali el moviment en contra del mateix. Aquest és l’estil de política que més despreci-ho.

Tots sabem que no li passarà res a la Sagrada Família, primer de tot perquè obres tant o més complicades que aquesta es fan cada dia a tot el món i segona, perquè sabent de la importància de no cometre cap error, si cal foradaran el túnel amb una cullereta de cafè perquè no hi hagin vibracions.

És molt greu que s’instal·li en el país la política del NO a tot, sense posar sobre la taula propostes alternatives viables.

He de reconèixer la postura coherent del PSC en aquesta qüestió que mai no ha variat la seva postura, no sé si per interessos PSC-PSOE o per convicció, però de totes maneres coherent i sense que serveixi de precedent els vull felicitar.

En aquest cas rectificar no seria de savis i per tant que comenci a funcionar la tuneladora i de pas que facin alguns túnels més per ampliar les línies de metro, aconseguint així una millor xarxa de transport públic que és vital per a la mobilitat i per a la reducció de la contaminació.

Consum conspicu i consum postmodern

Avui us parlaré de dos conceptes que he estudiat en la matèria psicologia del consum i que considero interessants. A part d'ampliar coneixements que sempre és bo, estudiar aquests conceptes m'ajuda a reflexionar sobre el consum en general i el meu en particular. El meu consum és voluntari ? induït ?

Podem definir com a consum conspicu al consum que té com a finalitat l’ostentació i reflectir en el producte o servei adquirit el potencial econòmic personal. Tots sabem que un objecte té un ús pràctic pel qual ha estat dissenyat des del punt de vista tècnic. Un cotxe és un giny que serveix per desplaçar-nos d’un lloc a un altre sense cap esforç físic.


Comprar un Ferrari, que té unes prestacions semblants a un cotxe de fórmula 1, per a circular per a carreteres on no pots superar els 120 Km/h sembla un contrasentit. Però tots sabem que un Ferrari té un preu superior als 200 000 € i això significa que la persona que condueix aquest vehicle té un potencial econòmic molt important. El seu propietari no cerca la utilitat del producte (són vehicles molt inapropiats per a circular per a vies que no siguin circuits de competició) sinó simplement la ostentació). El mateix passa amb el personatge que viatge des de New York només per a poder sopar al restaurant El Bulli. Si mirem el cost del viatge, la distància i el temps que es triga per a recorre 8 000 km veiem que des de el punt de vista de sopar no aguantaria un procés de decisió de compra com el que hem estat estudiant, ja que veuríem que els costos per a adquirir aquest servei supera en molt els beneficis de sopar en aquest restaurant en concret, a no ser que afegim el valor de poder fer ostentació de poder permetre’s fer 16 000 km (anada i tornada) per sopar.


Lògicament els exemples que he posat són molt extrems i no cal comprar-se un Ferrari per fer aquesta mena de compres, sinó que poden ser joies i objectes de més o menys valor, però que tinguin en comú que quedi clar el cost elevat del producte i en puguem fer ostentació.


Podem definir consum postmodern al consum addictiu propi de les societats més avançades i anomenades societats de consum. En aquestes societats el consum forma part central de la vida social, on l’objectiu no és consumir productes o serveis necessaris, sinó el consum pel consum. Aquesta mena de comportament es pot tornar patològic i derivar en accions de compra compulsives, molt additives i perjudicials. S’ha de diferenciar la compra impulsiva, que fa referència a comprar productes o serveis que no estaven planificats, però sense entrar en un comportament addictiu o patològic.


L’exemple més clar és que les grans superfícies comercials s’han convertit en centres d’oci, on les persones que hi acudeixen barregen els conceptes d’oci i de consum. El temps d’oci es converteix en anar de compres, encara que aquestes siguin objectes de petit cost (una revista, un disc, un llibre, etc) Aquest tipus de consum és potenciat pel màrqueting que potencia al consum intensiu de productes. Veiem que surten versions d’un mateix producte que inciten a escurçar la vida útil del nostre per adquirir un de nou amb aquestes noves prestacions (càmeres de fotografia amb més Mega píxels, telèfons mòbils amb més prestacions, etc).


Si us ha agradat, us posaré deures per fer. Ara reflexiona sobre el consum que fas i intenta relacionar-ho amb el que has llegit. Ja veuràs que et resultarà interessant.

dimarts, 5 de febrer del 2008

El profeta i la veritable raó de ser

El profeta pujà a l’estrada i s’acostà a qui el volien escoltar. Germans, va dir amb veu clara i serena. Tots sabeu que en els últims anys han parlat molt de nosaltres i s’han fet grans canvis. Hem passat de dir-nos ensenyament a educació, hem passat de parlar de continguts, a parlar d’objectius terminals, després de competències bàsiques i ara estrenem noves competències bàsiques.

Se que algú de vosaltres pensarà que aquests canvis no han servit de res, però jo us he de dir que no és així, ha servit de molt. Gràcies a aquests canvis, ens hem adonat que el nostre estimat departament es preocupa més de les etiquetes i els rètols, que dels problemes reals que tenen els nostres deixebles.

Per avui germans no he vingut a parlar d’això, sinó de la veritable raó de ser. Nosaltres, els autèntics profetes, els que ens dediquem a l’ensenyament públic, no estem aquí ni per ensenyar, ni per educar, ni per preocupar-nos de les competències bàsiques, ja que per aconseguir aquests objectius ja hi han d’altres opcions.

La nostra missió es garantir el dret constitucional de la igualtat d’oportunitats. Tots sabem que no és el mateix néixer a la part alta de Barcelona, que en un barri obrer. A priori, els primers tenen més possibilitats per arribar a complir els seus objectius i tenir un futur ple d’oportunitats. Ells poden venir a nosaltres, però també tenen altres opcions a escollir per, d’aquesta manera, mantenir-se dins un cercle social tancat i exclusiu. Els menys afavorits només ens tenen a nosaltres i la nostra obligació és aconseguir cada dia el miracle de la igualtat.

Per tant, germans, no hem de permetre que aquest lloable objectiu es perdi entre passadissos i despatxos, on els responsables d’aquest servei públic estratègic, ni tant sols, utilitzen aquest servei per als seus fills, ja que volen pertànyer al cercle exclusiu i per tant barrar el pas als nostres deixebles.

Germans no deixem que converteixin els nostres santuaris del saber en centres de beneficència, sinó en espais on es permeti el tractament de la diversitat social pels dos extrems, ajudant al desvalgut a fer-se un camí i a la vegada potenciar al màxim les capacitats dels nostres deixebles més avantatjats que hauran de competir amb l’elit social.

dilluns, 4 de febrer del 2008

Zapatero 5000, Chacón 6135

No cal recordar tots els problemes que ha patit rodalies en els darrers mesos. L'arrivada del TGV no només ha causat problemes a rodalies, sinó que ha posat al descobert la manca d'inversió dels darrers anys en aquesta infraestructura vital per a Catalunya.
I quina és la millor solució als problemes de rodalies que pateix Catalunya ? Doncs invertir 5000 milions d'euros a Madrid. Doncs incomprensiblement aquesta mesura de xoc no ha agradat gaire a la societat catalana. Per contrarestar aquest malestar, la Chacón assegura que invertirà 6100 milions en rodalies a Catalunya. Però hi ha una petita diferencia i no és de diners. Els 5000 milions els ha promès en ZP, és a dir, el que mana i els 6100 milions la noieta de la Catalunya optimista.
Per mi, la Carme Chacón va perdre tota la seva credibilitat acceptant un càrrec de ministra quan nomes quedaven 8 mesos per acabar la legislatura, és a dir, van fer servir el ministeri per llançar al mercat un nou producte, de marca, Catalunya optimista.
La Carme afegeix al pot 4900 milions més per al TGV. A veure, Sra. Chacón, si el TGV tenia que arribar a Barcelona el 2004 i a la frontera el 2008, aquests diners deuen ser els mateixos que van rodant des de principis del 2000. Ensenyo els diners pel TGV, però com l'obra s'endarrereix els torno a desar fins el proper any i així successivament.
Fa pocs dies deien que el pla d'infraestructures per a Catalunya, era un document general que marcava les directrius i les prioritats en aquesta matèria en els propers anys. 3 dies després ja saben la quantitat de diners que necessiten per el tren, però sense especificar que es farà amb ells, és a dir, res de res. En canvi ZP ha dit que farà a Madrid 150 km més de vies i 20 estacions noves.
Ara entenc això de la Catalunya optimista. La Carme Chacón és optimista vers Catalunya des de Madrid, amb la T4, 150 km més de vies i moltes més infrastructures.

Com sempre el programa de TV3, Polònia, reflecteix d'una manera magistral aquesta presa de pèl constant que patim els catalans i que en part es culpa nostre, però ja es tema d'un altre article.