Una de les coses que més m'agrada de youtube, és la facilitat de viatjar virtualment al passat i veure successos, programes que van esdevenir. Si això hi afegim els polítics, la diversió està garantida. Cada cop més, els polítics s'atreveixen a dir falsedats amb tota la cara del món i després dir que ells no ho han dit, però es clar, tenim Sant youtube que sempre diu la veritat. Aquest espai anomenat, Replay, es dedica a cercar les falsedats, mentides i demés que fan que la credibilitat de la classe política no pari de baixar. Aquí teniu uns talls d'en Zapatero i Solbes, que poden ser divertits o indignants, segons des del punt de vista que es miri.
Google ens ha donat una nova alegria afegint la llengua catalana en el seu programa de traduccions automàtiques, arribant a la xifra de 34 llengües disponibles.
Vaig provar de traduir un article meu al Castellà i els resultats van ser, des de el meu punt de vista, sorprenents.
Gràcies a aquestes eines, cada dia és més senzill compartir documents en diverses llengües i accedir a informació que abans no estava al nostre abast.
També agrair a Google, una empresa global que cuida els aspectes locals, què té un gran respecte per les diverses llengües, siguin més o menys majoritàries. Per això vull agrair a Google el detall d’incloure la meva llengua en el traductor, com ja ha fet amb les interfícies d’altres aplicatius web de que disposa i espero que continuï sent líder mundial a Internet durant molt de temps.
Si voleu veure el resultat de traduir el meu bloc als castellà a través de Google Translate cliqueu aquí
Avui he llegit unes declaracions del senyor Miguel Fernández Ordóñez, Governador del Banc d’Espanya, en contra de les clàusules de revisió salarial dependents de la inflació. Caldria recordar-li a aquest senyor la diferència entre augment de salari i augment de poder adquisitiu. Aquestes clàusules no estan fetes per millorar el nivell adquisitiu dels treballadors, sinó per intentar, que no s’aconsegueixi mai, mantenir el poder adquisitiu dels mateixos.
Però miri senyor Fernández Ordóñez, jo estic disposat no nomes a congelar-me el sou, sinó a baixar-lo. Però això si, que el que em quedi sigui semblant a alguns col·legues seus i posaré algun exemple :
L’any 2007, el president i el conseller delegat del BBVA, va reduir els seus ingressos un 48 i 49% respectivament, ja que l’any anterior havien cobrat una prima de 5,2 i 4,4 milions d’euros.
La Société Générale va reduir el seu al seu president un 62% i es va quedar amb un petit sou de 1,25 milions d’euros.
El president de Lehman Brothers va guanyar 22,7 milions d’euros.
Volia posar el seu sou aquí, senyor Fernández, però sembla un secret d’estat i no apareix enlloc. Sembla que supera el milió d’euros i males llengües diuen que potser després tindrà un sou vitalici.
Recordar que el sou mitjà a l’Estat Espanyol és de 1500 euros mensual, molt lluny de les xifres astronòmiques que vostès guanyen.
Estic a favor de la moderació salarial, a partir de sous com els de vostès, però és indignant que vulguin, també en temps de crisis, continuar engrandint les seves fortunes, mentre les famílies treballadores paguen els plats trencats dels seus excessos.
Hem viscut un període de creixement ininterromput de 17 anys consecutius. Els que van ser emprenedors o van trobar una via de negoci han guanyat diners a cabassos. No parlem dels bancs i grans corporacions empresarials que han crescut tant que tenen un domini planetari. Jo, com la majoria dels ciutadans no ens hem beneficiat d’aquesta festa econòmica. Però jo m’he conformat, sé com funciona el sistema i sé que no he fet allò necessari per forrar-me. És cert, que potser, i encara que m’agrada tenir diners, tinc una escala de valors que fa que valori més altres aspectes de la meva vida.
Ara s’acosta la turmenta perfecta, la crisis ja està aquí, la gran crisi per a molts experts. I ara el neocapitalisme o capitalisme salvatge, que defensaven el lliure mercat salvatge, s’ha tornat solidari. Veiem com associacions d’immobiliàries, grans promotores demanen ajuda a l’estat perquè els ajudi i a sobre, ara les grans empreses financeres, quina barra !!!
Ara ens repartiran les pèrdues de les grans empreses entre tots els ciutadans, per la intervenció dels estats, amb l’excusa de que no fer-ho seria pitjor que nosaltres. Aquests és el nou capitalisme solidari, repartim les pèrdues i ens quedem els guanys.
Warriors of the Net és un vídeo molt recomanable per aprendre més sobre el funcionament de les xarxes i Internet. Pot servir com a material de suport a l’escola o simplement per a consum propi. Encara que molts utilitzem diàriament Internet, molt pocs saben quina tecnologia s’amaga al darrera i crec que és positiu tenir una certa cultura tecnològica. Espero que passeu una bona estona amb aquest vídeo i que adquiriu nous coneixements.
Com cada començament de curs, l’educació omple les planes dels diaris i obren les notícies de ràdio i televisió.
Ahir vaig escoltar algunes dades del nou informe Bofill. El titular era que l’escola privada superava en resultats a la pública. Al llegir-ho vaig recordar un succés que va ocórrer fa uns anys, amb els resultats de la selectivitat. Es va publicar que l’escola privada superava en una dècima a l’escola pública en els resultats de la selectivitat. Al veure la notícia em vaig posar en contacte immediatament amb els responsables de les proves de selectivitat, demanant les notes de les PAU de tots els instituts de Catalunya. Els hi vaig dir que el motiu de la meva sol·licitud era poder comparar els resultats del meu centre, amb el dels voltants o similars per veure si obteníem uns resultats òptims o no, respecte al nostre entorn geogràfic o social. La resposta va ser que ells no podien donar aquesta informació, ja que no volien crear rànquings de centres escolars. Jo els hi vaig respondre, però si ja feu rànquings publicant comparatives entre escoles públiques i privades !! i no van saber que contestar.
A mi em sembla bé que no es facin rànquings i, per tant, que hi hagin escoles estigmatitzades pels resultats produïts per la seva realitat social. Ara bé, tampoc m’agrada que es facin trampes i es manipulin els resultats. No podem fer una generalització entre escola pública i privada, com si fossin un únic centre. Hi ha centres privats que fan una feina molt professional i digne i, d’altres, que són autèntics “xiringuitos” de platja. També passa d’una manera similar a l’escola pública, que depèn molt de la zona on estigui ubicat i de l’equip humà que hi treballa.
S’ha de puntualitzar que els resultats de la selectivitat publicats, la diferència de nota no és significativa entre les dues escoles, i aquesta és la única, o de les poques dades fiables, imparcials i de referència que es poden utilitzar, ja que les notes finals dels alumnes al centre són sovint manipulades i inflades a l’alça per moltes escoles. També hi ha constància que les proves de competències bàsiques que es passen a les escoles, son sovint manipulades per centres, que preparen als alumnes abans de passar-li la prova, perquè els resultats siguin bons.
Sabem que s’ha criticat al Departament d’educació (abans anomenat d’ensenyament) pel seu funcionamentdesastrós o pitjor encara. Per demostrar que a vegades s’ha estat injust amb el departament i que simplement són professionals de l’educació del segle XXIII, és a dir, uns il·luminats avançats al seu temps us presento un clar exemple del que el Conseller Maragall anomena excel·lència educativa.
130 alumnes de P3, P4 i P5 comencen les classes en un Restaurant. Les males llengües diuen que ha estat perquè no s’han acabat les obres del centre a temps (cosa impensable, coneixent el funcionament del Departament), encara que tenir 940 mòdul prefabricats, barracots o signes evidents d’incompetència, digueu-li com vulgueu, demostrin el contrari. De fet ha estat una brillant idea del Departament per acostar la cuina catalana als escolar més petits. El conseller somia en una petita legió de Ferrans Adrià que portin el bon nom de la nostra terra arreu del món. Segons la premsa van estar rumiant de col·locar-los en un casino, cosa que potser hagués estat interessant a nivell pedagògic per aprendre els color i els nombres a través de les butlletes del Bingo. Però podríem acabar tenint una generació de ludòpates formats pel Departament i això no seria bo per la imatge immaculada del Departament.
El més curiós és que el menjar els hi porten de fora, estant en un restaurant, resulta curiós oi? El que no falta és inventiva. Utilitzen armaris per separar les classes virtuals i així crear un ambient acollidor i apte pel ritual sagrat de l’aprenentatge.
Deu ser un espectacle veure nens de 3 anys intentant pixar als lavabos del restaurant. No sabia senyor conseller, que els lavabos dels nens d’aquestes edats estan adaptats a la seva mida? No es preocupi hi ha tantes coses que desconeix que ja no ve d’una.
Els retards de les obres les atribueixen a les pluges. No saben senyors responsables d’ensenyament que acabem de passar un dels períodes amb més sequera de la història recent? No podrien trobar una excusa més típica, com que la culpa és de Madrid ?
El que per desgràcia no és notícia, és el que comenten els pares sobre la voluntat que han posat els professors perquè els coses puguin funcionar de la millor manera possible donades les circumstàncies.
Jo sempre els hi dic a les persones que no estan ficades en aquest món que la definició de professor és la d’aquell professional que te la competència d’intentar d’arreglar el que espatlla el departament amb la seva incompetència.
