Armes que desapareixen

Segons notícia apareguda al diari Avui que deia “Els Estats Units han perdut el rastre de 190.000 armes de foc lliurades a les forces de seguretat iraquianes des de l’inici de l’ocupació el 2003, segons ha reconegut un informe oficial realitzat recentment per un organisme dependent del Congrés nord-americà”.

Segons continua explicant la notícia les armes poden haver anat a parar a les milícies o al mercat negre. Podríem dir que en lloc de perdre les armes, algú o alguns estan fent l’agost amb elles, però això sí, pel bé de la pàtria. A vegades dóna la impressió de que molts d’aquells que s’omplen la boca de patriotisme, sempre acaben treien un benefici propi o dit d’una altra manera, el patriotisme és l’excusa per aprofitar-se de la pàtria.

Els soldats nord-americans estan sent atacats amb armes que el seu propi país a proporcionat a les milícies que lluiten contra l’ocupació americana, que fort, oi!!!!. Cada cop està més clar que els interessos d’alguns privilegiats a l’ombra de l’estat, han marcat aquesta guerra des de el principi. EL petroli, la industria armamentística i d’altres empreses han propiciat una autèntica massacre a l’Iraq i una catàstrofe humanitària sense precedents. El pitjor de tot és que la societat occidental continua sense reaccionar contra aquesta cadena de despropòsits.

Jo em plantejo si és admissible l’existència d’una industria armamentística. No plantejo ara la desaparició dels exercits, que seria la millor solució a la violència que vivim, però sí la desaparició de l’interés de mercat en la fabricació d’armes. Han de ser industries estatals sense ànim de lucre els que les fabriquin sinó, l’industria actual cercarà mercats com si de vendre telèfons es tractés. Si no hi ha mercat, el fabrica artificialment potenciant conflictes armats enquistats i fent negoci amb les dues parts implicades. Es podria donar la paradoxa que una empresa nord-americana d’armament l’interessés que “l’enemic” tingués armes i bales per disparar, perquè sinó els soldats no haurien de gastar bales i material bèl·lic, de fet, el negoci és el negoci. Si complementem el nostre negoci fabricant les bosses de plàstic on col·loquen als soldats caiguts en combat i amb el material sobrant de la fabricació d’armes fem medalles que ens compraran per honorar als morts ,el negoci podríem dir que és rodó.