Hipoteques d’alt risc

Durant els últims anys als Estats Units es van posar de moda les hipoteques d’alt risc. Bé, no se si la paraula de moda és la més adequada. Per un costat estan els usuaris, que de fet no desitgen aquesta mena d’hipoteques, però que es veuen empesos a aquesta única possibilitat d’aconseguir un préstec. El perfil del client d’aquestes hipoteques, els anomenarem, pobres. Aquests pobres són persones que no poden aportar avals o garanties suficients per a garantir el retorn dels préstecs “normals”. Per això, a canvi de pagar uns tipus d’interès totalment desorbitats per no anomenar-los pel seu nom veritable. Els que aconsegueixen aquestes hipoteques d’alt risc els anomenarem pobres desgraciats, per entendre’ns. A l’altra costat estan els emprenedors visionaris que munten una empresa per a forrar-se a costa de les desgràcies dels altres, en aquest cas, dels pobres desgraciats. Els guanys són realment astronòmics gràcies als tipus d’interès tant alts. A aquesta mena d’emprenedors, per dir-los d’aquesta manera, els anomenarem espavilats per entendre’ns. Com que el compte de resultats d’aquestes empreses és espectacular, altres empreses, bancs i d’altres inversors volen participar del festí, com voltors volant al voltat dels pobres desgraciats econòmicament moribunds. Tots inverteixen en aquestes empresa i comencen a engreixar els seus guanys en una autèntica orgia capitalista neoliberal. Amb aquests últims els anomenarem els rics per entendre’ns.

Si ho mirem objectivament des del punt de vista d’una economia capitalista salvatge, el negoci de les Hipoteques d’alt risc és plenament legítim. Els espavilats arrisquen el seu capital, amb un negoci d’alt risc, ja que hi ha una probabilitat alta de que els pobres desgraciats no puguin tornar mai els diners degut als interessos que han de pagar. A canvi, l’espavilat pot aconseguir grans beneficis proporcionals al risc que corre. Per l’altra banda el pobre desgraciat també corre amb un gran risc acceptant aquesta mena d’hipoteques, però és la seva única possibilitat de poder tenir accés a uns diners que li pot canviar la vida, encara que normalment serà a pitjor. Els que escapin del berenar dels voltors, podran millorar la seva qualitat de vida. Fins aquí, de forma objectiva res a dir.

La situació econòmica als Estats Units ha canviat i el mercat immobiliari s’ha ressentit fortament. El risc que corrien els espavilats ha augmentat molt i les empreses han entrat en fortes pèrdues, caient en picat el preu de els seves accions i afectant als rics que havien invertit els seus diners en aquest negoci. Com el mercat és global, aquest efecte s’estén a les borses de tot el món. Imagineu-vos que els espavilats no podran canviar-se el Ferrari que ja té dos anys i està molt vellet, ni comprar-ne un jet privat més gran, ni una illa per passar les vacances allunyats de la xusma dels pobres desgraciats. Pel que fa als pobres desgraciats, molts perden la propietat que havien adquirit amb el préstec i en la majoria dels casos perden tot el que tenien quedant-se en una situació molt precària de pobresa absoluta. De forma objectiva res a dir, és el sistema capitalista i de lliure mercat (Alguns guanyen i altres perden).

El que em trenca els esquemes, del que m’han explicat del sistema capitalista, que parla de llibertat en els mercats, de la llei de l’oferta i la demanda i de l’autoregulació dels mercats, és que el Banc Central Europeu ha injectat 300 milions d’euros per compensar les caigudes del mercat i tranquil·litzar als rics i als espavilats. Aquest sistema capitalista que tots juguem ja no és objectivament correcte, sinó que és un joc que tot podem jugar, però només ells poden guanyar i em refereixo als espavilats i als rics. On estaven els Bancs Centrals de tot el món quan el pobres es convertien en pobres desgraciats per no poder obtenir una hipoteca decent? Els espavilats i els rics, s’han estat enriquint a costa de la desgràcia dels mes desfavorits amb una desvergonya i indecència que no trobo la paraula per definir-los, ja que indesitjables la trobo massa suau. Però quan els seus guanys es troben en perill, s’injecta diners de forma artificial perquè no puguin perdre, diners de tots, dels europeus en aquesta cas, europeus espavilats, rics, pobres, pobres desgraciats i la resta, els supervivents. Podem concloure que les hipoteques s’anomenen d’alt risc pel risc que corren els pobres desgraciats que es veuen abocats a contractar-ne una i no al risc dels espavilats que com veiem és pràcticament nul.